Terra Santa 2019

Quan Mn. Ferran els va proposar pelegrinar per Terra Santa, la il·lusió va ser immediata. Després d’anys de preparació, amb l’esforç de tots i la pregària de familiars i amics, una trentena de pelegrins van volar cap a Tel Aviv el 29 de juliol del 2019. Hi anaven amb la parròquia de Santa Maria del Mar de Palamós i el seu rector, Mn. Pedro Narbón, i amb un xerpa, en Pedro Judez. Els acompanyaven les cartes de Maria, i volien fer a peu el camí de Natzaret a Betlem, semblant al que podrien haver fet Josep i Maria abans que nasqués l’Infant.

Per Palestina

La primera nit la van passar al convent de les germanes de Natzaret; des de l’autocar ja havien vist la basílica de l’Anunciació il·luminada enmig de la nit. Després, cinc etapes de nord a sud per Palestina, sota una calor que abrasava. A cada jornada els acollien les petites comunitats cristianes àrabs, amb una fe «profunda, inquebrantable i sorprenentment alegre», i molta gent els oferia aigua, menjar o un lloc on descansar. En Simón, un catòlic palestí que els feia de cotxe escombra, resava el rosari amb el cotxe a tot volum mentre els minarets recitaven les pregàries àrabs: si ells podien, deia, ell no seria menys.

Sicar, Duma i Zababde

El camí els va regalar llocs poc visitats, com el pou de Sicar, a Nablus, escenari de la trobada de Jesús amb la samaritana. A Duma, en una regió sense presència cristiana en quilòmetres a la rodona, van celebrar la missa en un parc, segurament la primera eucaristia en dècades en aquella zona: per a en Joan, va ser com «retornar Crist a la seva terra». I a Zababde els esperava una piscina mig plena: després van saber que l’encarregat del recinte havia passat tres dies omplint-la amb l’aigua del camió cisterna, perquè allà no hi ha aigua corrent, sense guardar-ne gairebé gens per a ell.

Jerusalem

L’entrada a Jerusalem, el 5 d’agost, en l’última etapa, va quedar gravada al cor de tothom. Havien començat a caminar en plena nit i van travessar els carrers, deserts i silenciosos, fins al Sant Sepulcre. Amb l’església gairebé buida, van pregar una hora al Calvari, als peus de la Creu, i un per un van fer cua per besar el forat on es va sostenir la creu, mentre Mn. Ferran deia unes paraules a l’orella de cadascú perquè les meditessin en la pregària. Allà, diu la presentació del pelegrinatge, van recolzar totes les seves càrregues.

Un parell de dies després arribaven a Betlem, on s’acabava la ruta. A la gruta del naixement van celebrar la missa amb les lectures i les oracions de la missa del gall. Havien acompanyat la Mare de Déu des de Natzaret fins al lloc on va donar a llum el Salvador, i sant Josep també havia sortit sovint a les converses del camí.

Amb les famílies

Després es van afegir els pares i les famílies per a una setmana de visites i de pregària: el camí d’Emmaús, el mont Tabor, el viacrucis pels carrers de Jerusalem, la missa al Calvari i a l’Anunciació de Natzaret, l’adoració a la basílica de les Nacions, a Getsemaní, la renovació de les promeses baptismals vora el Jordà i una travessia en barca pel mar de Galilea. En una vetlla a l’hort de les Oliveres, el grup va entonar cants en castellà i s’hi van afegir uns llatinoamericans: «siguem d’on siguem, tots estem units en la gran família de l’Església», escriu l’Albert.

Van tornar a Barcelona convençuts que aquell pelegrinatge, de fet, no s’acabaria mai. En Joan ho resumeix així: «Tot, a Terra Santa, remet a aquest admirable i immerescut intercanvi pel qual Déu es va fer com nosaltres perquè nosaltres poguéssim ser com Ell».