El Collell 2020

L’estiu del 2020 tothom tenia ganes de sortir. Després de tres mesos tancats a casa per la pandèmia, quaranta joves van pelegrinar de Barcelona fins al santuari de la Mare de Déu del Collell, a Girona: 160 quilòmetres en sis etapes, del 25 al 30 de juliol. Per a alguns era el primer pelegrinatge. La Itziar, que tenia 25 anys, s’hi va apuntar per recomanació del mossèn, convençuda que no l’acabaria; no se n’ha penedit mai.

Etapa a etapa

El primer dia van anar de la parròquia de Sant Mateu fins a Granollers, per escalfar motors. El segon, fins a Santa Maria de Palautordera, ja amb el cansament de llevar-se a les tres de la matinada; aquella nit van dormir en una casa nova que encara no s’havia acabat de construir. El tercer era l’etapa reina: pujar al Turó de l’Home i baixar a Arbúcies, i es va allargar tant que van arribar a les cinc de la tarda. L’endemà el grup es va partir en dos i el primer es va perdre; a Sant Dalmai, una família gran i generosa els va acollir a casa seva per a un dinar-berenar. Les dues últimes etapes van ser més tranquil·les, i al Collell els esperaven les famílies per passar junts un dia de comunitat.

La drecera de Sant Mateu

La pujada al Turó de l’Home va donar peu a una llegenda. Després de gairebé sis mesos sense que ningú hi passés, els camins havien desaparegut. Mentre els guies pensaven què fer, un dels nois va anar obrint un camí nou amb la navalla, fins que van arribar a unes roques que van haver d’escalar. Tots van arribar bé al cim, i aquell pas improvisat es va quedar amb nom propi: la Drecera de Sant Mateu. La Inés recorda que, malgrat la calor i el cansament, no paraven de cantar, i que algú, en un estat delirant, cridava: «Aquí dalt les flors són de colors!».

Persones que aporten

Aquell any els va escriure santa Maria Goretti, que els va fer pensar si eren persones que aportaven. Es va veure en una pelegrina que no va deixar de cantar i d’animar els altres quan ja no podien més, en una etapa dura. El seu secret, que mesos abans havia confiat a una companya: «Prego a Déu cada dia per poder fer tot el pelegrinatge sense queixar-me».

Per a la Inés, aquell primer xoc amb els pelegrinatges va ser descobrir que la felicitat màxima és compatible amb la renúncia al «jo». Per a la Itziar, el que més va comptar va ser el clima de família i la proximitat de Jesús: «Quan pensava que ja no podria més o que no era capaç d’arribar al final, sempre el vaig notar al meu costat». Des d’aleshores repeteix cada any.