El Pilar 2021

El pelegrinatge al Pilar es va començar a preparar gairebé nou mesos abans de posar-se a caminar: venda de tortells de Reis, de mones de Pasqua, de roses de Sant Jordi i de coques de Sant Joan, a més de preparar la ruta i buscar llocs on dormir. El 20 de juliol del 2021, un grup de 45 joves sortia de Barcelona amb una idea al cap: «ja no hi ha marxa enrere: d’aquí al Pilar». Anaven carregats d’intencions, d’amics i de malalts per qui pregar, i els acompanyaven les cartes de sant Josep, que amb la seva discreció i el seu esperit de servei els va ensenyar a buidar-se d’ells mateixos.

Montserrat i els Monegres

Van passar per Terrassa i per Montserrat, on van poder veure la Moreneta. En aquella etapa van haver de venir reforços, i va ser llavors que molts van conèixer Mn. Toni, que va caminar amb ells. Després venien Jorba, Cervera, Palau d’Anglesola, Lleida, Fraga, Candasnos, Bujaraloz i Pina de Ebro, ja pels Monegres, el gran desert aragonès. Feia molta calor i, de tant parlar, se’ls va acabar l’aigua: «Crec que mai no he agafat amb tantes ganes un got d’aigua com el que em van oferir a Candasnos!», escriu la Marta.

Un pas més

Cada matí es despertaven a les tres o a les quatre, recollien les coses de pressa i sortien en silenci per veure arribar l’alba, oferint el dia i el cansament per tots els qui s’havien quedat a casa. Caminaven sense saber què passava a Barcelona, però amb la confiança que tot formava part dels designis de Déu. «Quan el cos decideixi que no pot continuar, la ment cridarà: Sempre pots fer un pas més», escriu la Isa. Les butllofes també hi eren, i també les companyes que no paraven de fer-te riure perquè no et queixessis tant.

Saragossa

El 31 de juliol entraven al Pilar. «Allà ens esperava la Mare de Déu amb els braços ben oberts!», recorda la Marta. Per a la Isa, el que més va sorprendre va ser arribar i sentir allò de «i ara què?», amb ganes de continuar caminant per molt que fessin mal els peus; tot i que després, reconeix, van tenir la temptació de competir per veure qui havia dormit més hores.

Aquell pelegrinatge no es va acabar al Pilar. L’Iván ho va notar en tornar a casa, quan va descobrir «el poc que costa parar taula, obeir a la primera o fer la pregària cada dia». I a tots els llocs per on van passar, diu la Marta, els van tractar de la millor manera possible.