Crònica del dissabte, 9 d’agost

Estimats pares, mares, avis, amics i la resta de pelegrins,

L’etapa d’avui es presentava llarga, lunga, com diuen per aquí. A les tres i mitja de la matinada sortíem de Conselice per recórrer els 34 quilòmetres que ens separaven de Faenza, el nostre pròxim destí. Ha estat bonic poder acomiadar-nos de Jesús abans d’emprendre la marxa, ja que el lloc on dormíem té una capella d’adoració perpètua. El dia no podia començar millor. Com cada matinada, hem dedicat la primera hora de caminar a la reflexió personal, que avui girava al voltant de la idea de la fidelitat, que és un sí sostingut en el temps.

Un sol abrasador ha coronat la creació durant tot el dia d’avui, i això ha fet que els pelegrins arribéssim a la primera parada molt cansats, però contents pel que havíem compartit pel camí. Ens esperaven aigua ben freda i uns dolços amb Nutella, cortesia de la Ciara, la verge consagrada que tan bé ens va acollir ahir a la parròquia. Que bo que és veure que es pot ser feliç amb tan poc, a contracorrent del pensament consumista que impera avui dia.

Com de costum, hem descansat amb la lectura espiritual, tot i que avui la parada ha estat una mica més curta del normal, ja que l’etapa era llarga i ens convenia no perdre el ritme. Avui el cardenal Ratzinger explicava a Peter Seewald la relació que va tenir amb sant Joan Pau II. L’afecte que el cardenal sentia pel Sant Pare es podia llegir en cada línia, en cada paraula del seu discurs. És entranyable veure l’amistat i l’estima que es tenien el Papa i qui després seria el seu successor. De la lectura d’avui en podem desgranar la gran necessitat de resar pel Papa, palpable en les paraules de Benet XVI. Després de la lectura, i un cop hem repostat aigua i hem agafat les nostres bossetes de fruits secs (nous, ametlletes, panses i tota la pesca), ens hem posat en marxa amb el res del sant rosari.

En arribar a Faenza, intendència ens ha rebut amb uns gots d’aigua ben freda, a més d’una mica de llimonada i d’una cosa que no esperàvem però que ens ha alegrat moltíssim: els entrepans d’avui no eren de pa Bimbo, sinó de pa de barra. Diuen per aquí que a algú li ha caigut una llagrimeta d’emoció. Es comença a notar que alguns pelegrins arribem al destí més cansats que d’altres. Avui, per exemple, al pati interior del convent de caputxins que ens acull, en Jose ha trobat una bicicleta i s’ha posat a fer voltes cridant «Llibertat!». El nostre xerpa sembla el conillet de Duracell: no se li acaben mai les piles!

Després d’un bon descans, hem pogut pregar junts davant del Santíssim exposat. Quin moment més bonic! És realment una benedicció poder tenir Jesús sagramentat a l’altar pràcticament cada dia; ens fa sentir molt afortunats, com si fóssim els nois més privilegiats del món. Veure que, en la vocació de cadascú, sigui quina sigui, Déu és l’únic que no falla mai ens omple d’esperança i de confiança. Ell ha d’estar en primer lloc a la nostra vida, perquè només Ell ens pot guiar i sostenir a cada pas que fem. A l’homilia se’ns va parlar de la importància de confiar en el pla de Déu, tal com hi van confiar en el seu moment Abraham i Sara, que es van refiar de la promesa de Déu fins i tot enmig de la incertesa. També ens van recordar que és fonamental tenir Déu com el nostre tresor al cor, perquè només així podrem viure amb veritable alegria i pau, sabent que Ell no ens abandona mai i que sempre té el millor per a nosaltres.

Per sopar, avui hem menjat amanida de patata i un bon tros de carn arrebossada que era realment boníssima. Avui no hem fet tertúlia, perquè estàvem molt cansats i demà ens espera una altra etapa llarga fins a Predappio; així que hem acabat el dia amb les completes tots junts i cap al llit, acabant la jornada sempre com la comencem: ben a prop de Jesús i de la Mare de Déu, que és el més important.