Crònica del dijous, 7 d’agost

Estimats pares, mares, avis, amics i la resta de pelegrins,

Sembla mentida, però els nostres pelegrins cada dia caminen millor i més de pressa. Avui han arribat a la primera parada en el mateix temps que ahir, però fent un quilòmetre més. Òbviament, aquest bon ritme s’explica perquè Mn. Ferran estirava el carro des del capdavant del grup, marcant el ritme amb pas de ferro.

Un dia més, el mossèn ens ha predicat abans de començar a caminar perquè poguéssim viure una primera hora d’etapa molt a prop de Jesús. Aquesta vegada, sobre la importància de posar els nostres talents al servei dels altres, ja que Déu no ens els ha donat perquè ens els guardem, sinó per donar-li glòria a través d’ells en comunitat.

Aturar-nos després de quatre hores de caminar ja comença a ser l’habitual en les nostres etapes, i avui no ha estat cap excepció. Un cop asseguts, ha començat la nostra lectura espiritual diària, que s’ha vist interrompuda per una pobra dona a qui no deixàvem dormir i que amablement ens ha demanat que busquéssim un altre lloc per continuar. Tot i l’incident, s’ha interessat per nosaltres i ens ha animat a arribar tots a Roma sans i estalvis. Després de trobar una mica d’ombra al costat del camí, hem pogut continuar la lectura, meditant sobre la conversa del cardenal Ratzinger que aquests dies ens omple cada matí les oïdes i el cor.

Hem continuat caminant després de la lectura i, ja gairebé arribant al destí, ens hem aturat en una capella petita, on hem fet una visita al Senyor. La veritat és que les esglésies d’Itàlia són realment precioses. Una feligresa molt atenta s’ha interessat pel nostre grup i ens ha ofert lloc per dormir allà mateix, però hem hagut de declinar un oferiment tan amable.

Un cop al nostre destí, hem tingut una benvinguda calorosa, no pel sol que coronava la creació, sinó per un grup de joves de la parròquia de Portomaggiore. Ens han explicat que feia temps que ens esperaven amb alegria, i els hem convidat a sopar amb nosaltres. Que bonic que és veure com un pot compartir moments de fe i d’alegria amb gent de tot el món. És, sens dubte, imatge de l’Església viva.

A la tarda hem tingut una estona d’oració amb el Santíssim exposat i la santa missa amb la resta de la gent del poble, celebrada en italià per don Ugo, el sacerdot que ens acollia avui. L’única cosa que hem tingut en català ha estat l’evangeli, però que bonic que és veure que no costa seguir la missa en una altra llengua si un hi posa ganes. Menció especial d’agraïment a tots els pelegrins que van ajudar a muntar els llibrets que ens han permès seguir les lectures d’avui.

Per sopar hem menjat un bon plat d’«arròs a la Gomar», que heu de tastar sí o sí, amb salsitxes. Avui celebràvem el sant de l’Albert Lorda i, per això, al sopar, al qual ha assistit el grup de joves italians, hem pres Coca-Cola i, de postres, iogurt amb tota mena de dolços com a «toppings»: Chips Ahoy, Oreo, Smarties...

Per acabar el dia, hem fet una tertúlia de cants amb els nois que ens acollien i amb don Ugo, i hem acabat resant tots junts les completes, adonant-nos que, al capdavall, el que més ens uneix a tots és la nostra fe, que travessa fronteres i es fa universal.