Crònica del dijous, 28 d’agost

Estimats pares, mares, avis, amics i la resta de pelegrins,

El dia d’avui començava d’hora. Poc després de les 7:15 del matí, els autobusos sortien en direcció a la Ciutat del Vaticà, on havíem de celebrar la santa missa a l’altar de la Càtedra de Pere. Era una missa molt especial. El Cor Ginesta, la coral de la parròquia, havia passat tot el curs preparant amb il·lusió, assaig rere assaig, aquesta celebració que semblava que no arribaria mai però que, amb tant d’amor, reposava al cor de tots. Cantar al Vaticà és, per als cors, com jugar al Camp Nou, o almenys així ho vivíem nosaltres.

Just abans de començar, ens han comunicat que, finalment, no podríem fer servir l’orgue del Vaticà. Una sensació d’incertesa ha encongit el cor dels cantaires, però s’han refet i els cants han sortit esplèndids. Qui canta prega dues vegades, que deia sant Agustí, i amb les veus dels nostres artistes multiplicades eren moltes les pregàries que s’elevaven al cel durant l’eucaristia d’avui, amb orgue o sense. Al final de la missa, però, ens han obert la caixa de l’instrument perquè el poguéssim fer servir en el cant de sortida, el Virolai, el cant a la Mare de Déu més representatiu de la nostra terra.

Acabada la santa missa, el grup s’ha dispersat perquè cada família pogués acabar de gaudir de l’últim dia, per a alguns, a terra italiana. El grup dels Sèniors tenia clar què volia fer avui: compres. La nostra gent gran ha tornat ben carregada de souvenirs i records per als seus familiars i amics. Després de resar tots junts l’àngelus, hem marxat amb les furgonetes cap a la Casa Pastor Bonus, el lloc on els PSP i els Sèniors han estat dinant aquests últims dies.

Després d’omplir l’estómac amb un bon plat de pasta de nom indesxifrable i uns filets de carn realment suculents, ens hem dirigit amb les furgonetes cap al Colosseu, el gran estadi romà de l’antiguitat. Allà van morir molts dels nostres germans en la fe per defensar Crist, la Veritat en majúscules. Per això, si un s’hi fixa, hi ha diverses plaques al voltant de les parets del recinte on s’anuncia la visita dels papes, i una gran creu se situa al centre de l’arena de l’amfiteatre. El nostre passeig pels carrers romans ha continuat fins a l’entrada d’una gelateria que ha fet realment content en Gerard, que feia uns quants dies que esperava amb paciència el moment de poder assaborir un bon gelat. Després d’aquest berenar, els grans del nostre pelegrinatge s’han retirat a descansar a l’hotel mentre els joves, tant d’edat com, alguns, d’esperit, han continuat el passeig visitant el Fòrum romà, que a alguns els ha meravellat per la seva importància històrica i a d’altres els semblava quatre pedres velles mal apilades.

Ens hem reunit tots per sopar a l’Hotel Midas, com és costum aquests dies, i després, en tornar a la residència, hem fet completes i hem tingut una tertúlia multitudinària. Entre anècdotes dels pelegrins i ampolles de refrescos, han destacat les actuacions musicals d’en Pablo Garrido, que ens ha cantat Have you ever seen the rain; de la família Gel, que ens ha cantat a tots Los Tontos, de C. Tangana, i de les germanes Perreau, que, amb la Laura a la guitarra i l’Alejandra al micròfon, han versionat de manera extraordinària el ¡Qué bonito!, de Rosario Flores. Aquests moments de comunitat ens apropen molt els uns als altres i ens fan adonar que som una gran família, la gran família de l’Església, sabent que Déu és el nostre pare i que gaudeix quan ens veu feliços els uns amb els altres, compartint les nostres vivències i la nostra fe.

Ara ja ens n’anem a dormir, que demà alguns ja marxen cap a Barcelona amb furgonetes. Resem molt pel viatge de tornada d’aquests pelegrins, que comença demà. La resta, avui podrem descansar una mica més per continuar demà recorrent els carrers de la ciutat eterna.