Crònica del dijous, 21 d’agost

Estimats pares, mares, avis, amics i la resta de pelegrins,

Aquesta nit passada ha caigut un xàfec que ni a Cantant sota la pluja. Els llamps il·luminaven el pavelló on dormíem filtrant-se per la finestra i han despertat més d’un abans de l’hora prevista. Alguns es preguntaven com és que d’altres semblaven dormir impassibles davant l’estrèpit que ens envoltava. Ja a les 3:00 la tempesta ha parat, però encara es veien núvols negres al cel que presagiaven una ruta incòmoda per al camí que avui ens tocava fer.

Amb la capa de pluja a la mà, el nostre camí ha començat amb la incertesa de saber en quin moment ens caurien a sobre les primeres gotes. Al principi tot anava bé: caminàvem per l’asfalt, amb algun bassal de tant en tant que se’ns creuava, però els nostres peus es mantenien secs, si més no de moment. Ha arribat un punt en què se’ns acostava una dura prova: un camí de terra humida. El corriol se’ns enganxava als peus i formava grans fangars al nostre pas. A alguns el fang no només els impregnava la sola, sinó que els pujava pel peu i creava una segona pell sobre les sabates. Tot i així, els pelegrins no han perdut el positivisme, i algú comentava: «almenys no és una pujada».

Un caminet de pedres ha suavitzat el camí i alguns n’han aprofitat per espolsar-se el fang, però de poc ha servit. Un corriol sinuós costa amunt ens ha tornat a omplir de fang les soles. Alguns pelegrins, com la Clara o la Rocío, han arribat a la conclusió que era preferible caminar descalces pel fangar que no pas carregar amb el pes del fang a les botes.

Deixant enrere aquesta part tan feixuga del camí, hem fet la parada tradicional d’avituallament per refer forces, tant del cos com de l’ànima, però durant la lectura espiritual ha començat a caure un plugim i ens hem vist obligats a reprendre la marxa abans del previst. Al final tot ha quedat en res, ja que, gràcies a Déu, només han estat quatre gotes de no res, i tan sols una hora i escaig després hem arribat finalment a Montecastrilli.

Després d’una dutxa i d’una bona migdiada ens esperava una gran notícia... dinàvem en un restaurant! Celebràvem els 22 anys de la Núria Holtman i li hem cantat el «Cumpleaños feliz» a l’espanyola, picant les taules per a delit dels cambrers i de la resta de comensals que ens acompanyaven.

A la tarda, hem tingut una estona d’adoració davant del Santíssim i hem llegit tots junts el Parlar amb Déu. La santa missa d’avui ha estat especialment bonica. Ens acompanyava gent del poble i amb nosaltres han celebrat també don Piero i don Antonio, els sacerdots del lloc, que tan bé ens han acollit avui als locals parroquials de Sant Nicolau. La missa ha estat tant en castellà com en italià. Que bonic que és entreveure la universalitat de l’Església en un gest tan senzill com aquest.

Al vespre, hem sopat unes fajitas boníssimes de carn picada i verduretes. Amb les tortillas que han sobrat, hem fet uns entrepans de Nutella que ens han servit de postres. Com de costum, hem fet tertúlia, en què en Nacho Campmany ens ha delectat amb una versió molt particular de Venezia, d’Hombres G, davant la mirada atònita de don Piero, que no es podia creure el que sentia de la boca d’aquell noi tan simpàtic. Finalment, el sacerdot ens ha dedicat unes paraules d’afecte i ens ha animat a fer bon camí, abans de resar completes amb nosaltres i anar-nos-en al llit, preparant-nos per a una etapa de demà que també es preveu passada per aigua.

P. S.: Mn. Ferran us dedica unes paraules en acabar aquesta crònica: «Teniu uns fills que són una passada».