Crònica de divendres, 7 de juliol

Com ens anava anunciant Mn. Ferran des de fa dies, avui hem entrat en una fase dura del pelegrinatge. S’acosten una sèrie d’etapes llargues (la d’avui, de 38 km) i ens anem allunyant de la costa, de manera que s’acaben els feliços dies de platja. Però nosaltres, ben agafats de la mà de Déu, i som-hi!

Avui pel camí hem tingut una mica de tot. Els trams de carretera eren plens de rotondes, i per això els nostres xerpes s’han situat estratègicament per aturar el trànsit per diversos costats. En situacions així, un se sent de debò l’amo de la carretera. També hi ha hagut camins de terra, amb granges i cases a banda i banda, d’on sortien de sobte uns lladrucs de gossos que ens feien uns ensurts de mort. En un moment hem passat per una mena de complex residencial anomenat «Campo Aníbal» que nosaltres, del cansament que portem a sobre, hem llegit com a «Campo Caníbal». Molt temptador, la veritat.

Malgrat la dificultat de l’etapa, hem arribat tots estupendament al final. A la tarda hem hagut de celebrar la santa missa al carrer, davant del poliesportiu on dormirem, perquè no ens han pogut obrir l’església. Ha estat tot un repte poder-la viure bé, amb un munt de gent passant pel nostre costat i un veí simpàtic que s’ha dedicat a posar reggaeton a tot volum des del balcó. És clar que el dimoni està rabiós per tot el que Déu fa en les nostres ànimes aquests dies, i ens vol posar obstacles perquè no ens acostem al Senyor. Doncs s’haurà d’aguantar, perquè nosaltres cantarem més fort, ens agafarem a la creu i endavant!

Mn. Bernat ens ha predicat avui sobre el pecat. Ens ha animat a no ser gasius ni a mesurar els nostres actes en pla «això només és pecat venial», «fins aquí hi puc arribar», «no passo del límit». En les relacions d’amor i d’amistat, un no busca mantenir-se dins dels límits, sinó donar-ho tot, fer feliç l’altre, excedir-se en l’afecte. Per això lluitarem contra el pecat amb totes les forces, radicalment, perquè no volem que res, per petit que sigui, ens separi del Senyor.

Una anècdota divertida: a mig dinar, hem començat a sentir per un altaveu els avisos de l’Ajuntament. A nosaltres, urbanites en gran majoria, ens ha fet moltíssima gràcia presenciar aquest fenomen de poble. Ens han informat de quina és la farmàcia de guàrdia d’avui, de la data d’un sopar solidari, d’una vetlla i d’una convocatòria de beques de formació professional. A més, la veu parlava amb el (per a nosaltres) curiós accent valencià, i sonava més o menys així: «Us informa l’Achuntament de Riba-rocha del Túria».

A la nit hem fet una mica de tertúlia i hem jugat a un joc d’inventar històries les víctimes del qual han estat en Kyril i Mn. Bernat. Després de fer-nos unes rialles, hem resat completes i ens n’hem anat a dormir. Demà tindrem una etapa més curteta i us n’explicarem més.

Bona nit, estimadíssims pares!