JMJ Lisboa 2023

El 25 de juny del 2023, el cardenal Joan Josep Omella va presidir la missa d’enviament. Els va animar a mirar la creu en els moments de dificultat, perquè hi trobarien Crist i, als seus peus, la Mare de Déu. Aquella nit, els tres sacerdots que els acompanyarien els van imposar les creus, i l’endemà, a les tres de la matinada, sortien de la parròquia de Sant Rafael carregant una creu que els acompanyaria cada dia. A més de trobar-se amb Crist, volien recollir diners per restaurar la parròquia de Sant Rafael: cada quilòmetre, un euro; cada euro, una pedra més. La primera crònica ho deia així: «Sí, això que avui comencem és una bogeria. Però és una bogeria d’amor».

Un dia de camí

Els dies tenien un ritme que es repetia: el despertador a les tres de la matinada (alguns dies, a les dues, per fugir del sol), la primera hora caminant en silenci i en pregària, la parada de l’esmorzar amb la lectura espiritual i el rosari, i l’arribada. A la tarda, el que les cròniques anomenaven el trident: adoració, meditació i missa. Després, sopar, tertúlia amb guitarres i completes. Cada dia hi havia una carta de Moisès al llibre del pelegrí, i Mn. Ferran, Mn. Toni i Mn. Bernat hi predicaven. L’equip d’intendència, amb en Luis, seminarista, i en Jaime, ho tenia tot a punt: un dia van arribar a carregar 57 matalassos inflables del Decathlon.

Per la costa i per la Manxa

Les primeres setmanes van resseguir la costa: el Garraf, Sitges travessada cantant de punta a punta, el vent de les platges de Tarragona, els arrossars del delta de l’Ebre amb els seus mosquits, Peníscola. El 30 de juny, el bisbe auxiliar Javier Vilanova va caminar una etapa amb ells i els va celebrar la missa en una ermita petita envoltada de pins. Una tarda de pluja, a Mn. Toni se li va acudir celebrar la missa dins d’un bungalou: els 55 pelegrins en un espai pensat per a sis, amb «tota la calidesa dels primers cristians a les catacumbes». A partir de Sagunt van deixar el mar, i per l’interior van venir les etapes més dures: una de 44 quilòmetres, amb el despertador a les dues de la matinada, i la «tríada de la mort», tres etapes seguides d’uns quaranta quilòmetres. El 15 de juliol, després de vint dies, celebraven que ja havien fet la meitat del pelegrinatge.

La família de l’Església

Si alguna cosa es repeteix a totes les cròniques és l’acollida: rectors que obrien l’església i es quedaven a sopar, feligreses que deixaven les noies dutxar-se a casa seva, poliesportius i gelats que queien del cel. A Vinaròs i a Badajoz, les Germanetes dels Ancians Desemparats els van rebre amb festa, i a Tomelloso van dormir en un centre de Càritas que acull temporers. A Agudo, el 21 de juliol, els esperava l’alcaldessa, la Maribel, i unes seixanta persones del poble van anar a l’adoració i a la missa; la Carmen, catequista, els va explicar que havia vist per 13tv la missa d’enviament. Aquell vespre escrivien: «hem rebut molt més del que hem donat. Sens dubte, Agudo serà d’ara endavant la nostra segona llar». A Orellana la Vieja, el rector, don Eugenio, se sabia el Virolai de memòria i va organitzar una col·lecta per a la reconstrucció de Sant Rafael.

Portugal

El 26 de juliol s’hi van afegir vint pelegrins més arribats de Barcelona, i el 29, després de Badajoz, creuaven la frontera. A Vila Fernando, la primera llar a Portugal, van celebrar la missa per primera vegada en una llengua que no era la seva, i les dones del poble els van regalar uns rosaris fets a mà que preparaven des de feia sis mesos. La televisió portuguesa, la RTP, els va gravar arribant a Pavia; la policia els escortava per la carretera nacional, i a Biscainho els esperava un cartell de «Benvinguts» escrit en català i amb el logo de Sant Rafael.

L’entrada a Lisboa

El 4 d’agost van caminar l’última etapa tots junts, també els de l’equip d’intendència: quaranta quilòmetres, molts per zones industrials, perquè les afores de Lisboa no s’acabaven mai. A mitja hora de la catedral els esperaven algunes famílies i van resar el rosari plegats; a cinc-cents metres van arrencar a cantar «Dona toda tu vida», que ja s’havia convertit en l’himne dels seus pelegrinatges, i davant de la catedral van cridar «¡Esta es la juventud del Papa!». La missa d’acció de gràcies, ben atapeïts a la capella del Santíssim, va tenir més d’una llàgrima: «Molts no ens crèiem capaços, i aquí som!».

La JMJ

Després van venir els dies de la JMJ. A la vetlla, al sector B08 del campus, més d’un milió de persones adoraven Jesús de genolls i en silenci, i el Papa els va dir que no importen les caigudes, que l’únic problema seria quedar-se a terra. A la missa del diumenge, l’evangeli de la Transfiguració els va deixar una pregunta per a la tornada: què haurà canviat en nosaltres, i què portarem a casa? L’autobús de tornada va fer nit a Talavera de la Reina, on les mares agustines els van acollir.

«Tornem a casa renovats i convertits; tant de bo ho noteu en el nostre servei, en la nostra alegria i en el nostre amor a Jesús», escrivia l’Olga en l’última crònica, que tancava el diari amb una promesa: es tornaria a obrir, si Déu volia, a Corea 2027.