Crònica de dissabte, 8 de juliol

S’encenen els llums del pavelló on hem dormit, unes palmades i, au, tothom amunt. Tornen a ser les 3 de la matinada; gràcies als matalassos, el descans de tots els pelegrins es nota més: alguns ja somriuen de matinada.

Després de la petita reflexió del mossèn ens hem posat a caminar. Avui ens animava a cuidar de veritat aquesta hora de pregària! I que no sigui l’hora de silenci o l’hora de la son, sinó un moment per estar amb el Senyor, caminant amb Ell.

Hem arribat al poble de Xiva a les 7.30: el ritme del grup ja és de locomotora. La mitjana és d’entre 5,5 i 6,8 km/h. Sembla una cursa de marxa. Però és molt bonic veure com tot el grup es manté cada cop més unit. No hi ha separació entre el primer i l’últim.

En arribar al poble, amb el sol naixent darrere nostre, ens esperava el rector de l’església, don Carlos: li hem trucat i ens ha obert la porta de l’església. Tots ens hem quedat meravellats de com n’era, de bonica. Que ben cuidada, que neta i quines pintures tan espectaculars! En acabar la lectura espiritual, el rector ens ha volgut fer una explicació de les pintures. Tots hem al·lucinat: que ben explicat! Tot feia referència a sant Joan Baptista, que assenyala l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món. I totes les pintures miren cap a aquest anyell. Fins i tot algunes figures tenen la mirada posada en la sagrada forma de l’Eucaristia i en les Escriptures, perquè són els dos llocs on trobem l’Anyell de Déu que assenyala sant Joan.

Ens n’hem acomiadat i, altre cop, a caminar, amb ritme decidit cap a Bunyol. L’arribada ha estat èpica: el sol ha picat fort des que ha sortit. L’Ana Salvador, en Miquel Bes, l’Antonio i alguns més arribaven corrent els últims metres per beure aigua i menjar llaminadures. Quan ha arribat tot el pilot, el mossèn ens ha deixat temps per poder anar a una piscina, i els més valents, a unes gorgues. Ja hem deixat enrere el mar i ens endinsem a l’interior. Llacs, pantans i rius: això és el que ens espera ara.

L’Andreu i l’equip piscina fins i tot han fet amics, parlant de videojocs i de coses random: una gran estona de descans. Els de les gorgues també han fet amics, explicant el pelegrinatge cap a Lisboa, que no s’ho creien. El moment del dinar ha estat dels millors. Al costat del pavelló on dormim, on en Javi ens ha atès estupendament, hi ha una gran gespa i uns pins i unes palmeres que fan una bona ombra. Érem a 32 graus, però a l’ombra passava una brisa molt agradable. Hem fet tots plegats una sobretaula (si se’n pot dir així) molt agradable, comentant com havia anat el dia, la caminada, la piscina i les gorgues.

Tot i que s’estava molt bé a l’ombra, tocava moure’s per fer la segona etapa del dia: calia anar a l’església, que era a l’altra punta del poble, i costa amunt. Hem passat del Tabor a l’Ascensió. A la parròquia ja ens esperava don Enrique, que tenia ganes de conèixer-nos. Ha flipat una mica, però li ha encantat aquest pelegrinatge. Ens ha predicat una gran homilia, recordant-nos que Déu vol una trobada personal amb cadascú. Que té una promesa amb nosaltres, la del seu amor de veritat, però que som nosaltres els qui hem de saber acollir aquest amor i viure’l en el nostre dia a dia.

Agafant el fil de la meditació amb el que havia dit el mossèn: que hem de saber acollir-ho tot en la nostra vida. I en aquest pelegrinatge això es veu molt bé. Per això ens animava a conèixer-nos tots, a caminar amb qui no hàgim parlat tant. Que hi posem amor des d’ara mateix, de cara a demà.

Hem acabat el dia amb una gran posta de sol. Un sopar de gaspatxo, truita de patates i gelats: una cosa fresca, perquè la nit serà calorosa. Sort que tenim els ventiladors enormes que hem portat des de Barcelona. Tot el poliesportiu on dormim sembla més aviat una turbina d’avió.

Us encomanem a tots amb la nostra pregària i els nostres dolors de peus! Bona nit, pares; demà us continuem explicant!