Crònica de dijous, 6 de juliol

Avui ens hem posat a caminar amb pas àgil (encara que després ha anat decaient), animats pel poc quilometratge d’aquesta etapa. La caminada ha estat fàcil, amb un únic moment crític, quan hi ha hagut una amenaça de pluja a la parada de l’esmorzar. En acabar l’esmorzar, el nostre megàfon es posa en marxa per resar el rosari tots junts. És el moment en què, junts, contemplem i confiem les nostres intencions a la nostra mare, la Mare de Déu.

El temps que passem junts passa factura a la qualitat de les nostres converses i, per posar remei a la decadència dels diàlegs, avui ens hem coronat amb un bon ventall d’enigmes. Ens hem passat 4 hores pensant més en endevinalles que en les nostres butllofes.

Cal fer una menció especial de l’Uri Gel, que sorprenia amb espurnes d’intel·lecte pròpies dels alumnes de l’escola de Pitàgores en les endevinalles més difícils, per després bloquejar-se en les més senzilles amb un Syntax Error pintat a la cara.

En arribar a Sagunt ens esperava en Juan, el rector, ordenat fa 5 anys. L’acollida no deixa de sorprendre’ns: el pare Juan havia mobilitzat unes quantes feligreses perquè les noies poguessin dutxar-se a casa seva. Com es nota, i com vivim, el que és la família de l’Església en aquests dies de pelegrinatge! Que contentes estaven d’acollir el nostre grup: unes quantes han acabat prenent Coca-Cola, cafè i fins i tot te a casa d’aquestes bones famílies.

Els nois han tingut la sort que a la parròquia hi hagi un petit jardí amb mànega, així que, un cop més, dutxa comunitària d’aigua freda a cop de mànega mentre cantaven a crits «I want it that way».

Com cada dia aquí, avui també hi ha hagut una novetat: nous pelegrins que s’incorporen. Tres pelegrins més (l’Alex Freixes, en Franco i la Martina Vitagliano) s’han afegit a la nostra aventura. Ara ja tenim dos violins i una guitarra més; a aquest ritme acabarem el pelegrinatge amb més instruments que qualsevol filharmònica.

Una altra anècdota digna de crònica l’ha protagonitzada en Luis, el nostre seminarista sobre rodes, quan ha anat al Decathlon a fer-se amb tots els matalassos inflables possibles. Que ben atesos que els han tingut la Maria i l’Ale, que ens han portat tots els matalassos del magatzem amb un palet fins al cotxe: 57 matalassos inflables per poder descansar bé!! I els 23 que ja teníem! Així que ja no hi ha excuses amb el terra. El mossèn vetllava perquè el descans fos prioritat per al grup. Segons els metges, és el més important per dur a terme aquest pelegrinatge.

El fet de tenir tants matalassos ha despertat l’instint d’enginyer de l’Álvaro Peregrín, que, juntament amb en Nacho Lorda, ha dirigit la construcció d’una escultura dantesca de matalassos aixecada pels millors obrers de la colla masculina, experts a inflar.

En Martí Ramió també és protagonista d’un capítol d’aquesta jornada: s’ha fet col·lega d’una persona que passava a prop de la parròquia i que parlava diversos idiomes que el pelegrí no reconeixia. L’home li ha assegurat que ell solia caminar molt i li ha deixat consells valuosos per al camí, el més important dels quals és que es canviï els mitjons cada dia. Si notem un canvi favorable en la seva manera de caminar, en sabrem el motiu.

A la meditació, Mn. Toni ens ha predicat sobre el pecat. Que no n’hem de tenir por, però que sí que ens hi hem de posar al davant, per demanar ajuda al Senyor en allò que necessitem. La confessió és una arma importantíssima per poder combatre el pecat, perquè és llavors quan t’adones de la misericòrdia de Déu.

Avui a la missa ens ha predicat el rector, don Juan. Ens parlava del kairós que vivim aquests dies de pelegrinatge. Ens deia que el kairós és aquell temps qualitatiu en què Déu ens omple de la seva gràcia per revelar-nos alguna cosa d’Ell. Ens animava a estar atents, perquè aquests dies que viurem són de gràcia i no els oblidarem mai.

Don Juan ens ho havia preparat tot: els locals per dormir, i ha parlat amb un bar que hi ha al costat de la parròquia, on ens havien preparat un supermenú! Que bé que hem menjat, i asseguts a taula! Després d’11 dies de menjar a terra, s’agraeix una taula, un got de vidre, uns coberts. Són motius per adonar-nos de la sort que tenim cada dia de tenir un plat i una taula on seure a menjar.

Mentre sopàvem ha vingut el germà d’en Xipi. Hem pogut fer una estona de tertúlia al mateix bar, explicant una mica el dia, i, com no podia ser d’una altra manera, en Joan ens ha fet una previsió dels propers dies pel que fa a quilòmetres i desnivell. Venen etapes dures, però els pelegrins han agafat ritme i no hi ha qui els aturi. La qüestió no és pensar en demà, sinó en l’avui, en l’ara. Sense deixar-nos envair per la incertesa de com estaran els peus, o les butllofes, o les possibles tendinitis. Com avui, oferirem aquests possibles dolors per la llista d’intencions que tenim, i que anem allargant a cada lloc per on passem. Avui ens emportem com a intenció aquest rector jove que ens ha cuidat tant, per la seva tasca al Port de Sagunt.