Crònica de dimecres, 5 de juliol

Aquesta matinada hem preparat les capelines perquè anunciaven pluja. Ens hem mentalitzat per al fang, la humitat, les vambes mullades… I la veritat és que ha fet un sol esplèndid tot el dia. Coses de la meteorologia.

Ha estat una etapa de 33 km, amb molts trams de carretera. Els hem fet en estricta fila índia, i hem gaudit saludant els conductors i fent que els camions toquessin el clàxon al nostre pas. Hem vist moooolts camps de conreu i uns sistemes de reg fantàstics, amb els quals segur que el nostre agrònom, en Jose, ha gaudit com ningú.

Entre els jocs a què hem jugat avui pel camí, destaca «Esta es la casa que Juan construyó». És una cançó que la Kathe va aprendre a P3 i que li ha servit per tenir-nos entretinguts una bona estona. També hi ha una gran afició al «Veig, veig», impulsada per en Jaume. Clarament, aquest pelegrinatge treu el millor de nosaltres i ens fa tornar a la senzillesa de la infantesa.

La jornada d’avui acabava a Nules, que ens acull en un poliesportiu brutal, amb matalassets per a tothom. La migdiada d’avui ha estat un regal! Després de dinar i descansar una mica, hem fet la nostra estona de pregària a la preciosa parròquia del poble.

Mn. Ferran ens ha ajudat a reflexionar sobre les nostres compensacions, aquells capricis que ens concedim amb l’excusa que estem cansats i que, a poc a poc, ens tornen dependents: l’estoneta de mirar una sèrie, la Coca-Cola, reservar-nos un temps en què ningú no ens pugui molestar… Aquí al pelegrinatge, tot i que vivim d’una manera molt austera, també podem caure en les compensacions: la més fàcil, buscar sempre estar amb qui em cau bé, amb qui em fa riure, amb qui m’afalaga… El mossèn ens ha animat a anar-nos desprenent d’aquests aferraments, que no ens faran feliços, perquè el nostre cor només se sacia amb l’amor. I, a més, quan fem l’esforç de viure despresos, apareix Déu i ens sorprèn amb la seva generositat. Ho hem vist aquests dies, en què ens han caigut del cel uns quants geladets, gràcies a la gent boníssima que ens ha anat acollint.

En celebrar la santa missa, hem pregat per les intencions que ens van arribant per la web. Unes quantes persones ens demanen pregàries; hem encomanat especialment una mama que tenia previst avortar avui el seu nadó. Que Déu protegeixi aquest nen i la seva mare; nosaltres oferirem els nostres dolors per ells. Com els religiosos de clausura, que no es veuen però sostenen el món amb la seva pregària, nosaltres anirem sumant quilòmetres i pregàries per tantes necessitats com té el món. Només al cel sabrem el bé que hem arribat a fer.

En acabar la missa, hem preparat junts el sopar: fajites de carn i verdures. Com ens mimen en Luis i en Jaime des de la intendència! Menús gurmet, matalassets del Decathlon (cada dia n’aconsegueixen algun més), la roba sempre a punt…

No només ens cuida la intendència: també tenim uns àngels, que són les famílies. Per a la parada de l’esmorzar, la mare de la Lucía ens ha regalat unes pizzes artesanes que eren d’un altre nivell. A la nit, la Itziar ens ha portat una quantitat superlativa de torrades de Santa Teresa de part dels seus pares. Quin vici, no podíem parar de menjar-ne!

Abans de sopar hem presenciat un miracle: uns quants nois s’han posat a jugar a futbol descalços! Com els queden forces és un misteri que ningú no ha aconseguit resoldre.

Demà, més i millor! Bona nit, pares!