Crònica de dimarts, 4 de juliol

Si ahir els paisatges eren bonics, els d’avui encara més. Les platges no paren de sorprendre’ns. Alguns voldrien parar-se i banyar-se, d’altres prendre el sol, però el mossèn i els xerpes marquen molt bé els ritmes. Com a dada curiosa, avui hem travessat Marina d’Or («Ciudad de Vacaciones, ¿dígame?»).

Després de dormir en matalassos, tots hem descansat molt: que frescos que estàvem! Es notava en el ritme de tots els pelegrins; un matalàs és capaç de fer-nos superar qualsevol dolor de cames. El de les butllofes, no tant; per això, sort que tenim uns quants equips de cures de butllofes que treballen a ple rendiment. Cal agrair molt el que fan per tothom. N’hi ha alguns que no havien rebentat mai cap butllofa, però l’afecte amb què es fa, i l’estima per cadascun de la família que som, fa que a ningú no li importi qui és el que les rebenta.

La primera hora de silenci, de pregària, ha estat per meditar una mica el que mossèn Bernat ens ha predicat al matí, abans de sortir, sobre la fe i la coherència de com la vivim. Si només són ritus, si ho faig perquè m’hi obliguen, o si vaig a missa perquè tota la meva família hi va. Ens deia que ens hem de plantejar aquestes coses, veure que la fe és primer el pas que fa Déu, i que després som nosaltres els qui responem. Déu sempre és el primer, en tot, encara que no ho veiem.

A l’etapa hi ha hagut converses de tota mena. Avui han ensenyat al mossèn què és el crossfit. Al principi no ho entenia gaire, però sembla que potser s’animarà a anar-hi algun dia, encara que el primer objectiu és Lisboa.

Avui el millor regal, sens dubte, ha estat la tarda que hem compartit amb Mn. David i els feligresos de la parròquia de Benicàssim. A la nostra missa s’hi han afegit les famílies d’una colla de nois que també aniran a Lisboa, en autocar des d’aquí (els hem convidat a afegir-se a la caminada, però, per alguna estranya raó, no han volgut). Són molt joves, de 12 i 13 anys, i ja resem perquè la JMJ sigui per a ells també un momentàs de conversió. Després de missa hem pogut xerrar una estona amb ells i les seves famílies en un superberenar-sopar que ens han preparat. De debò que la gent és tan generosa i acollidora que no ens ho podem creure: hi havia tantes truites, empanades, patates i quiches que no hem pogut acabar-nos-les. Hem fet una tertúlia preciosa, alternant cançons i anècdotes, i ens hem acomiadat amb la promesa de resar els uns pels altres.

Ja ens n’anem a descansar; ens han deixat els locals de la parròquia per dormir. Fa molta gràcia, perquè tenen la parròquia a mig construir, igual que el nostre Sant Rafael! Que bonic és veure com, en un món en què sembla que Déu sigui una cosa secundària, arribem a un lloc on també estan construint una parròquia. Llocs de trobada amb Déu on l’home pot donar aquella resposta de fe de què avui ens predicava Mn. Bernat. Perquè només a l’Església hi pot haver una veritable trobada amb Crist. Donem gràcies per aquest gran dia. Propera parada: Nules.

Bona nit, pares!