Crònica de divendres, 4 d’agost

4 d’agost, la jornada més esperada des de fa mesos. Ja és aquí, i ha començat amb tota naturalitat, com qualsevol altra d’aquest pelegrinatge. Tot i així, tots sabíem que avui no era un dia qualsevol. Per això hem caminat l’etapa tots, absolutament tots, inclosos en Jaime i en Luis, d’intendència, i també les noves incorporacions d’Arbúcies. Perquè no es digui, ens hem coronat amb una senyora etapa de 40 km. Ha estat una mica feixuga, perquè la major part ha anat per carretera i zones industrials. A més, els afores de Lisboa són eterns! Han passat molts quilòmetres des que hem vist els primers senyals de la ciutat fins que realment hem entrat al centre, i ha costat una mica mantenir els ànims amunt…

Però l’esperança ha estat més poderosa que l’asfalt. A mitja hora de la catedral ens hem trobat amb un grupet de famílies de pelegrins. Hem caminat amb ells resant el rosari i, quan faltaven uns 500 metres per arribar al temple, ens hem engrescat. Ens hem posat a cantar amb la guitarra «Dona toda tu vida», que ja s’ha convertit en l’himne dels nostres pelegrinatges (gràcies, Nacho Lorda, per insistir que ens l’aprenguéssim tots l’any passat a Polònia!). Davant de la catedral hem cridat uns quants «¡Esta es la juventud del Papa!» i finalment hem entrat a la nostra Terra Promesa.

Allà hem celebrat la missa d’acció de gràcies, tots ben atapeïts a la capella del Santíssim. S’han vist més d’una i més de dues llagrimetes, i és normal, perquè el que hem culminat avui és una BOGERIA amb totes les lletres. Molts no ens crèiem capaços, i aquí som! De veritat que el Senyor fa miracles en nosaltres: que no ens n’oblidem quan tornem a la batalla de cada dia!

A Lisboa hi ha un ambientàs: tant de bo fóssiu aquí per veure-ho. S’hi nota un intercanvi continu de mercaderies: banderes de diferents països, estampetes, polseres… En Xavi Campmany ja s’ha posat tres xapes diferents a la ronyonera blava (que, per cert, és l’objecte més comentat del pelegrinatge). És molt fort, perquè entre els milers i milers de joves, més d’un s’ha trobat amb amics i coneguts. Regalets que ens fa el Senyor!

En acabar la missa, ens n’hem anat a l’estació de tren (Santa Apolónia, per si us interessa) i ens hi hem instal·lat a esperar el nostre. Per aprofitar el temps, hem fet la lectura espiritual amb el nostre supermegàfon, així que tot el personal de l’estació s’ha beneficiat de la saviesa de Jacques Philippe. En pujar al tren, hem reviscut una sensació oblidada. En paraules d’en Jose Gomar: «És meravellós anar damunt d’una cosa que es mou i que no són les nostres cames».

A la nit hi ha hagut sopar de celebració, amb pizzes i gelats boníssims. Després hem fet tertúlia amb les famílies, amb un moment estel·lar de l’Antonio, a qui sembla que el micròfon li agrada força…

Demà ens despertarem a les 9: quina gran notícia! Hem de reposar del cansament de 40 dies, perquè demà ens esperen les grans aventures de la JMJ. Per fi veurem el Papa i compartirem estones amb els joves de tots els racons del món. Amb aquesta perspectiva tan emocionant, us desitgem molt bona nit a tots!