Crònica de divendres, 30 de juny

Avui, etapa de 33 km. Després del dia d’ahir, estem més en forma. Avui al matí, en sortir del poliesportiu on dormíem, ens esperava un convidat molt especial: el bisbe auxiliar Javier Vilanova, que es va posar en contacte amb el grup perquè volia caminar un dia amb nosaltres. Quina sorpresa i quina alegria per a tothom!

La primera hora, com sempre, en silenci de pregària. Encara que alguns en diuen l’hora de la son.

Avui hem hagut de lluitar contra el vent de les costes de Tarragona. Feia tant de vent que les gorres sortien volant dels caps. A la tertúlia que s’ha fet al migdia han explicat que fins i tot han volat les ulleres d’un pelegrí (tranquils, les ha pogut recuperar). La imatge era impactant: tots els pelegrins lluitant contra el vent, però decidits, seguint el xerpa Jose Gomar. El ritme ha estat força ràpid tot el matí.

Hem travessat unes quantes platges: quins paisatges que veiem! Veure la sortida del sol durant 40 dies és un premi que tenim pels horaris del pelegrinatge. A aquella hora alguns ja comencen a despertar-se. En arribar a una platja, més tard, hem vist uns vigilants: sembla que era la platja privada d’un càmping. Ens han escortat fins al final; eren les 5 de la matinada i ens demanaven que anéssim en silenci. Tot i que alguns pelegrins, a aquelles hores, tenen molta xerrera, i ens han fet callar.

La parada de l’esmorzar ha estat reconfortant, perquè l’equip d’entrepans ens havia preparat sandvitxos de Nutella. Han volat: alguns es posen en mode aspiradora a l’esmorzar. En aquell moment hem fet la lectura espiritual, en què el llibre ens continua animant a aquest tracte continu amb el Senyor perquè el nostre cor sigui com el de Jesús. I, sobretot, que demanem la fe, l’esperança i la caritat, que són els pilars de tota vida espiritual. De vegades podem pensar que no resem bé, però Déu no vol que avaluïs com has fet la pregària, sinó que estiguis amb Ell.

En arribar a l’Ametlla hem anat a una urbanització on la Carmen ens ha atès superbé a casa seva. Quina meravella, quin petit paradís! Hi havia una piscina a prop de l’església, on ens hem pogut banyar i dinar.

El bisbe, de part del cardenal, ens ha portat postres! Gelats bons per a tothom; fins i tot n’hem pogut repetir. Moltes gràcies, senyor cardenal i bisbes auxiliars de Barcelona.

Li hem promès que resarem per ells aquests dies de pelegrinatge.

La missa ens l’ha presidida el bisbe Javier, i l’homilia era plena d’energia! Ens animava a no ser conformistes, a no ser cristians de complir i prou, sinó a buscar Déu de veritat; a voler tenir amb Ell una vida sincera; a preguntar-nos què vol de cadascú; a veure l’amor que Déu ens té tots els dies de la nostra vida. Ens deia que aquest pelegrinatge és una cosa que es fa un cop a la vida, pel temps, per les circumstàncies i, sobretot, perquè mai més no coincidirem aquest grup de gent. Que donem gràcies a Déu per ser aquí i que ens preguntem com em dono jo al Senyor. Ha explicat moltes anècdotes de joves amb qui tracta a Barcelona. I ens deia: «L’Església de Barcelona, encara que no ho diguin, és molt viva. No cal res més que veure-us a vosaltres!», fent aquesta bogeria d’anar a la trobada de la JMJ. Ens deia que la trobada de la JMJ és amb Crist, i que nosaltres tenim aquesta oportunitat de tenir 40 dies per preparar-la. Gràcies, senyor bisbe, per les vostres paraules. També ens predicava sobre el leprós que Jesús cura a l’Evangeli, que no pot deixar d’explicar el que li ha passat. I que això mateix ho hem d’explicar nosaltres: aquesta trobada personal amb Crist que viurem aquests dies, cal explicar-la. Parlar de Crist sense por, parlar de la vida que dona Crist i de l’eternitat que ens promet i que ens ha estat donada.

Quina missa tan bonica que hem viscut, en una ermita petita, envoltada de pins, amb la brisa que corria. Tots junts, trobant-nos amb el Senyor en aquest gran misteri de la nostra fe. Quina bogeria caminar 40 dies, però més bogeria és que et quedis amb nosaltres cada dia a l’Eucaristia. Aquesta bogeria de vegades no la sabem veure. Potser perquè ens hi hem acostumat? Que agraïts que estem de poder tenir missa cada dia a les 17 h i que el rector ens obri l’església per a la celebració. Donem gràcies a mossèn Ferran, que és el rector de la zona i de l’ermita, i que també ha vingut a celebrar amb nosaltres.

Per acabar el dia hem sopat a la meravellosa casa de la Carmen i d’en Jose Maria. Quin gust veure tothom ajudant a preparar-ho tot per a demà. Quina gran família! Tot és de tots: el temps que un ajuda és el que guanyem tots. El que ajudo, encara que no sigui el meu encàrrec, va bé perquè tot vagi més de pressa.

La tertúlia de la nit ha estat divertidíssima: tothom comentava coses que havien passat i anècdotes del camí.

Demà tornem amb més coses per explicar-vos. Ara ens n’anem a dormir, que demà toca etapa llarga, de 37 km!

Amb l’ajuda de Déu, ho aconseguirem!

Bona nit, pares!