Crònica de divendres, 28 de juliol

Nou despertar, nova aventura. La rapidesa amb què la gent es desvetllava era la mateixa amb què l’equip extraoficial de recollida de matalassos, format per l’Edurne Lejarcegui, en Luis Jaureguizar i la María Salvador, encaixava els nostres llits a les capses corresponents.

El primer highlight d’avui se l’endú en Beto Gel, que, després de remenar la motxilla (que, pel que sembla, té més descuidada que la barba d’en Hagrid), hi ha trobat un plàtan. Bé, almenys ho va ser en el seu moment, quan el va oblidar fa 3 setmanes als baixos fons de la bossa. Ara només en quedava una massa viscosa i negra, una precària interpretació del que seria Venom en una pel·lícula de sèrie B.

L’etapa s’ha fet amena amb el nostre dron, pilotat per un feliç Marc León, fent preses durant el rosari per deixar-ne el record per a la posteritat. Més endavant, els Rolling Smokes han tornat a saltar a l’escenari per animar els nouvinguts durant la caminada. En arribar, aquest sector ha hagut de passar per boxes per reparar pneumàtics i, més que una farmaciola, semblava un hospital de trinxera. Tot i així, els nous continuen amb un somriure i amb ganes d’arribar demà a Portugal.

La rebuda a Badajoz ha estat més èpica que l’arribada de Cleòpatra a Roma: hem anat a celebrar la missa a l’oratori de les Germanetes dels Ancians Desemparats de Badajoz, i allà les monges i els residents ens havien decorat l’entrada i l’església amb més detall que el Gran Menjador de Hogwarts. Es notava l’afecte en cada globus.

Després de l’Eucaristia (en què una avieta ha patit problemes tècnics per apagar la càmera del mòbil), hem compartit una estona amb tots els avis i amb unes germanes que tenien més ganes de gresca que les de Sister Act, i n’han sortit uns quants moments destacables.

Una llista llarga, però no completa, inclou que un bon home ha volgut defensar a capa i espasa que la Clara Crespo era llatinoamericana, en Santi Salvador s’ha esgargamellat cantant el temàs de Mary Poppins, en Miguel del Pozo ha confós un sacerdot de 85 anys amb un feligrès, en Kyril ha ballat amb més intensitat que Michael Jackson, la Júlia Ramió s’ha quedat al·lucinada que una resident hagués guanyat el Peine de Oro als 15 anys (no estic gaire segur que sàpiga què és) i en Tato Salvador s’ha fet amic d’un veterà de la Brigada Paracaigudista.

Després de compartir cançons, rialles i uns quants gelats, hem tornat al poliesportiu, on ens esperava el que crèiem un miratge gastronòmic. Però era real. El somni d’en Nacho Campmany ha resultat profètic i hem pogut gaudir de pizzes de Domino’s (patrocinades per Chollometro). I sí, podem dir sense cap pudor que les nostres boques han salivat més que qualsevol gos de Pavlov.

Fins aquí la nostra agenda del dia. Ens veiem, família; demà us escrivim des de l’altre costat de la frontera.