Crònica de dissabte, 29 de juliol

Senyores i senyors, avui sí que sí. Per fi. Ho hem aconseguit. Hem travessat la frontera: ja som a Portugal! Encara no ens creiem que hàgim travessat Espanya de punta a punta. Poc després de sortir de Badajoz, hem vist un cartell que anunciava l’entrada al país veí i llavors… un petit pas per a un pelegrí, però un gran pas per a aquest pelegrinatge! Hem celebrat la incursió en terra portuguesa esgargamellant-nos amb uns quants crits, i després hem continuat caminant, que és el que hem vingut a fer.

La primera sorpresa que ens ha reservat Portugal ha estat la vila d’Elvas, una espectacular ciutat fortificada que és patrimoni de la humanitat i que hem travessat d’una banda a l’altra. El pendent no ens ha fet gaire gràcia, però les vistes han valgut la pena. Hem esmorzat al costat d’un aqüeducte força impressionant, on l’Álvaro Peregrín ha assajat les seves dots de fotògraf.

La rebuda a Vila Fernando, la nostra primera llar a Portugal, ha estat afectuosíssima. Ens han preparat un dinar d’entrepans i, de segon plat, una deliciosa sopa d’arròs. L’ordre ha estat original, però el resultat final, molt positiu.

Aquest poble és una preciositat: totes les cases són blanques, de parets emblanquinades i amb franges grogues o blaves. La petita església també hi fa joc, i allà hem celebrat la missa, per primera vegada en una llengua que no és la nostra.

El rector, don Marcelino, ha llegit l’evangeli de la perla amagada, i ens ha dit que nosaltres som el comerciant de la paràbola. Davant de tants joves que hem vist aquests dies, en caminar de matinada, a discoteques i bars, nosaltres som els qui ho han venut tot per comprar l’únic tresor que val la pena: Jesús. En acabar, ens han regalat una estampa de la Mare de Déu de la Concepció que es venera aquí; l’han editada especialment en castellà per a nosaltres. No es pot ser més detallista!

El sopar ha estat un festí d’empanades, croquetes i quiches, i un munt de pans de pessic i dolços de postres. A la tertúlia hem assajat l’himne de la JMJ (ja és hora que ens l’aprenguem…) i després hem cantat unes quantes cançons més.

Les dones del poble, amb l’Anna al capdavant, ens han obsequiat amb dos detalls superespecials que preparaven des de feia 6 mesos, quan van saber que faríem parada a Vila Fernando: uns rosaris fets a mà i unes bossetes de roba (els estampats són preciosos) per portar el mòbil. Ens han dit que se sentien molt beneïdes perquè haguéssim triat allotjar-nos al seu poble, i la veritat és que el sentiment és mutu. Són els primers portuguesos que coneixem i han deixat el llistó altíssim… A veure què ens reserva el dia de demà. Cansats però contents, ja ens n’anem a dormir. Bona nit!