Crònica de diumenge, 30 de juliol

Bom dia, feijoada completa, mais batatas.

Avui ens hem desvetllat amb més pressa que calma, uns més que altres. En plena nit tancada, trobem un Alex Freixes que, amb la caputxa posada, es creia un dels d’Assassin’s Creed, però, amb menys reflexos que un peresós en coma, ha estavellat la seva massissa calavera contra el senyal d’una parada d’autobús («paragem» per als brasileiros).

Aquest fet ha deixat els testimonis del cop de cap davant d’un dilema complex: no sabien si riure o plorar. El dramàtic: que aquí aquests pals són de pedra; el divertit: que ahir ja va destrossar un altre senyal de pedra amb el seu crani de titani.

La resta de la caminada nocturna ha transcorregut sense incidents. La recua de pelegrins, tots amb la llanterna a la mà, oferia una imatge que faria morir d’enveja Starlink: semblàvem una línia de 84 satèl·lits avançant de manera harmonitzada.

A l’etapa d’avui hem cremat més carretera que en Llamp McQueen a la Copa Pistó. Tot i així, res no atura el nostre optimisme, i encara menys quan veiem en Marc León dedicant-se a perseguir ovelles amb el dron, causant estampides que podrien matar en Mufasa.

Com a recopilatori de moments memorables, tenim el concert que ha ofert a la Júlia Ramió i l’Edur Lejarcegui, amb una planta precària, el trompetista que s’amagava dins de Mn. Toni; i les bambes de l’Emma Sarsanedas, que s’han trencat per tercera vegada, decidides que camini a la manera de Hobbiton.

L’esmorzar que ens han preparat en Luis, la Laura i en Jaime ha estat sublim (gofres, croissants i creps), així que hem repostat prou combustible per fer tres etapes seguides. A les 12 (les 11 a Canàries i a terres portugueses) hem fet la tradicional i última videotrucada amb els feligresos de les nostres parròquies de Sant Mateu i Sant Rafael.

Ja a Sousel, hem tingut la sort de compartir pavelló amb un altre grup de joves que va a la JMJ. Són uns nois de somriure fàcil que han vingut fins aquí en avió des de Colòmbia i l’Argentina. S’entén que no hagin vingut pel seu propi peu, perquè no hi ha braçals que aguantin travessar tot el bassal.

El germànic pèl-roig del nostre grup, en Martin, ha confraternitzat tant amb els llatins que ara porta la bandera tricolor lligada al canell. Si li arribem a donar una setmana amb aquest grup, acaba sent més colombià que la protagonista d’Encanto.

En Beto Gel, com no podia ser d’una altra manera, no s’ha pogut resistir als impulsos de fer de relacions públiques del grup i s’ha codejat amb el sacerdot de l’altre regiment. El pare argentí ha decidit fer-se una selfie amb ell i en Fer Marqués per penjar-la al seu Instagram etiquetant el nostre compte. El que no esperàvem era veure al compte del sacerdot un tic més blau que la bandera de la seva pàtria… passava dels 100.000 seguidors. Per regla de tres, ara mig Amèrica del Sud sap de la nostra aventura.

Bé, família, poca cosa queda per explicar, i res que es pugui publicar. Boa noite e doces sonhos.