Crònica de divendres, 14 de juliol

Nou dia, nova aventura. La llum dels fluorescents del poliesportiu on hem dormit ens ha travessat les retines a les 2 de la matinada per poder fer els nostres 43 km. La primera part de la caminada l’hem feta a bon ritme, travessant els camins secs de la Manxa a la llum d’una lluna cada cop més minvant.

Diu la llegenda que a la Manxa la calor apreta, però la gent no avisa que el fred del matí pot tallar més que les Gillette que ens porta en Jaime cada dia. Com que som previsors, els pelegrins s’han equipat amb dessuadores, llevat de l’Uri Gel (batejat com «el Petitó» pels veterans), que ha trobat un altre sistema: ficar els braços dins de la samarreta. La broma s’ha acabat quan ha anat de cara a terra i no es podia aixecar sol. Les rialles del moment han trencat la rigorosa hora de silenci.

La parada tècnica de les 7.30 ens ha revitalitzat més que vuit Red Bulls, perquè el rector dels últims pobles que hem travessat, José Juan, ens ha sorprès amb 4 safates (i quines safates!) de xurros amb xocolata. Mentre omplíem el dipòsit, i malgrat les temperatures baixes de la matinada, el sol s’ha despertat de mal humor i no ha perdonat: ens ha obligat a posar-nos més crema que una napolitana.

La part següent de l’etapa ha estat dura. Ens esperaven ni més ni menys que 22 km per carretera, que vol dir fila índia. I tot bon pelegrí sap que aquesta manera de caminar acaba convertint-se en una marxa fúnebre sobre l’asfalt, perquè, tret que vagis darrere de Quirrell, parlar amb un clatell no entreté prou per oblidar-se de les butllofes.

Després d’una nova actuació dels Rolling Smokes, al final hem arribat al nostre pavelló de Villarrobledo; en dificultats, però no desesperats. Allà hi havia unes nenes fent una exhibició de gimnàstica al ritme de la música, i això ha donat peu que l’Emma Sarsanedas i la Clara Crespo es posessin a ballar amb més intensitat que universitaris al Pont Aeri als noranta. Fins i tot l’Edur Lejarcegui, de qui últimament s’ha dit que s’assembla molt a la Vaiana, ens ha fet una representació de la coreografia de la pel·lícula quan ha sonat la cançó estrella del film.

Més tard hem pogut anar a la piscina municipal, on en Marc León, amb la intenció de mullar 2 pelegrins que xerraven a la vora, ha tingut la brillant idea de llançar-se a l’aigua i ha fet més esquitxada que una bomba d’hidrogen al tutuki splash. El seu somriure murri s’ha esvaït quan ha vist que una innocent velleta ha patit danys col·laterals.

La missa ha estat tan preciosa com l’església on s’ha celebrat, acompanyats dels joves del poble i de les notes dels violins de la Martina Vitagliano i la Inés Arroyo, que farien plorar d’emoció el mateix compositor de la banda sonora de La llista de Schindler. En acabar l’Eucaristia, un bon home amb una càmera encara millor ens ha fet unes preses per sortir a la televisió. El Papa ha dit que fem enrenou, i nosaltres complim: de Barcelona a Lisboa donant testimoni de la nostra fe.

I això és tot per avui, família. Demà, cap a una altra distància de marató. Bona nit, Vietnam!