Crònica de dijous, 13 de juliol

Les nits d’aquesta setmana són molt especials. La lluna minva i les estrelles es veuen amb una claredat extraordinària. Imagineu-vos què és caminar a les fosques, en silenci, tots junts, i alçar la mirada cap a aquest cel estrellat. No hi ha paraules per descriure el que se sent; contemplant-lo així, és molt fàcil adreçar-se al Creador.

L’etapa d’avui, de 25 km, ens ha sabut a poc. Amb el ritme que estem agafant, qualsevol jornada de menys de 30 km ens sembla una broma… Tant és així, que uns quants pelegrins han fet corrent l’últim tram.

Com que hem arribat tan d’hora, hem tingut una llarga estona a la piscina municipal, que és una passada: més de 3 metres de fondària. Alguns han posat a prova els pulmons estirant-se al fons de la piscina; d’altres han jugat als torpedes. Unes quantes pelegrines s’han fet amigues d’un marrec del poble d’uns deu anys que, en assabentar-se de la proesa que estem fent, els ha preguntat: «Aneu a Lisboa caminant perquè no teniu carnet de conduir?».

L’acollida de la parròquia ha estat d’un altre nivell. El rector, don Fernando, i el seu grup de joves ens han preparat un dinar i un sopar en què no hi faltava cap detall. Hem tastat unes quantes delícies d’aquestes terres; la millor, sens dubte, els miguelitos: unes pastes de full meravelloses amb xocolata i crema.

A missa, don Fernando ens ha predicat amb molt d’entusiasme sobre la missió del cristià. Ens ha parlat de no tenir por de la crida del Senyor, perquè el protagonista i qui pren la iniciativa de qualsevol vocació, sigui al matrimoni o al sacerdoci, no som nosaltres, sinó Ell. També ens ha animat a deixar-nos ajudar per l’Església, amb una comparació amb les furgonetes que ens acompanyen en el pelegrinatge: de la mateixa manera que hi deixem les motxilles per caminar més lleugers, a l’Església podem trobar suport, alleujament i acompanyament.

Per cert, parlant de les furgonetes: avui les hem buidades i ordenades a fons, i ens hem espantat una miqueta del que n’ha arribat a sortir. La intendència és superordenada i meticulosa, però els pelegrins hi anem deixant algun que altre regalet: una ampolla d’aigua, un xampú perdut, un banyador que s’ha d’eixugar… En fi, ens esforçarem a ser una mica més ordenats, i que no decaigui la festa.

A última hora, en acabar de sopar, la Michelle ha bufat espelmes, perquè avui era el seu aniversari. Després hem fet una estona de tertúlia i cants, entre els quals hem recuperat èxits com «Tengo un tractor amarillo», molt adequat per a aquestes terres. Després hem resat, com acostumem, i cadascú s’ha ficat al seu sac de dormir.

Bona nit, pares!