Crònica de dissabte, 15 de juliol

Estimats pares, avui és un gran dia! Ja portem 20 dies caminant, cosa que vol dir que hem fet la meitat del nostre pelegrinatge. I pensar que fa amb prou feines unes setmanes encara ens reuníem a la parròquia, planejant-ho tot, preguntant-nos com seria l’experiència... És increïble!

Aquesta matinada, en deixar Villarrobledo, hem travessat la plaça major del poble. Allà hi havia un munt de joves prenent alguna cosa als bars, que han flipat en veure’ns i ens han preguntat on anàvem. És realment desconcertant començar el dia quan alguns encara l’estan acabant…

Un dels fets més remarcables del matí ha estat la captura d’un conill per part de l’Andreu. Ell diu que ha estat molt fàcil agafar-lo, que era dòcil i tranquil·let. El problema ha estat que, mentre uns quants el volien adoptar com a mascota del pelegrinatge, d’altres eren més aviat partidaris de cuinar-lo. Al final s’ha decidit, pel bé de tots, tornar-lo a la natura.

Avui el paisatge ha estat de vinyes tota l’estona (de fet, la patrona de Tomelloso és la Mare de Déu de les Vinyes). En Jose n’ha fet un petit tast: ha arrencat un raïm per menjar-se’l, encara que falta temps per a la verema. Però no és el més estrany que hem menjat del camp: ahir l’Antonio es va cruspir una ceba acabada d’arrencar de terra.

A l’hora d’esmorzar, don José Juan ha tornat a aparèixer amb el seu cotxe negre i les millors notícies: un pa de pessic gegant i tou que hem guarnit amb Nutella, el vici del pelegrí. Seria meravellós que aquest sacerdot tan generós ens pogués acompanyar cada dia fins a Lisboa i s’encarregués del nostre esmorzar…

El dinar d’avui ha estat especial, per celebrar el pas de l’equador: pollastre a l’ast amb patates i un gelat boníssim. Ha estat cosa d’en Luis i en Jaime, que per aquest motiu s’han guanyat ser mantejats pels pelegrins fanàtics.

Ens allotgem en un centre de Càritas. Aquí s’hi acullen habitualment els temporers que venen a treballar al camp a l’estiu, immigrants en condicions precàries que necessiten un lloc on dutxar-se i descansar. És impressionant comprovar dia rere dia les obres de misericòrdia que l’Església du a terme a tants llocs.

A l’hora de la missa i l’adoració, hem anat a una parròquia de construcció força recent que té gairebé 300 nens a la catequesi! El rector, don Antonio, ens ha dit que és clau caminar amb l’Església, viure la fe en comunitat. Qui de nosaltres es llançaria a recórrer aquests 1.300 km tot sol? Ningú, no hi ha dubte. Però en comunitat ens fem capaços i arribem lluny. També ens ha fet mirar la imatge que presideix l’església: una creu on no hi ha Crist crucificat, sinó ressuscitat, amb les marques de la Passió. Nosaltres farem com el Mestre: arribarem a la Resurrecció després d’aquests dies de dolor i sofriment.

Parlant de patir, demà ens toca el tercer dia de la «tríada de la mort»: tres etapes seguides d’uns 40 km. Si superem això, podem amb tot! Per això, per sopar, només hem pres un gotet de llet i una magdalena, per anar a dormir com més aviat millor.

Us desitgem bona nit a tots. Demà, més i millor!