Crònica de diumenge, 16 de juliol

Strike: tercer dia consecutiu que ens llevem a les 2 de la matinada per fugir del sol que una vegada va coure el clatell de don Quixot. Les cares del primer esmorzar recordaven un càsting de The Walking Dead, però tampoc no ens importava gaire perquè, ara que gairebé no hi ha lluna, a aquelles hores tot és més fosc que la gola d’un llop i la gent està més pendent de no trencar-se un turmell que no de mirar la cara del company.

A la primera part de l’etapa, la que fem sota les estrelles, un dels nostres benjamins, l’Andreu Passola, ha capturat un conill que patia ressaca i anava curt de reflexos. També hem passat pel costat d’una discoteca perduda enmig del camp, i la música, que retrunyia amb uns altaveus dignes de Tomorrowland, ha acabat de despertar-nos.

Deixant de banda la fresca del matí, no hi ha hagut incidents fins a la parada habitual. Abans de posar-nos a celebrar que és diumenge amb uns dònuts de la mida de flotadors, ens hem fet una sessió de fotos amb una sortida de sol que no té res a envejar a la de l’inici d’El rei lleó.

La segona part ha estat calorosa, àgil i entretinguda, amb un únic respir per fer la tradicional videotrucada que fem els pelegrins amb els feligresos de les nostres parròquies. Un moment icònic ha estat quan en Nacho Campmany, de Viaró fins al moll de l’os, amb corbata al coll i pin al pit, ha tingut el valor (o la imprudència) de ficar-se amb La Farga davant de 8 farguers, i ha desfermat una tempesta d’orgull i d’honor escolar que calia defensar a capa i espasa.

El final ha arribat més aviat que tard i, tot just superats els 36 km de l’etapa d’avui, hem dinat, i el nom de Mn. Bernat ha tornat a ser corejat pels caminants quan ha comprat gelats per celebrar la Mare de Déu del Carme.

La tarda ha estat tranquil·la; tornem amb el trident espiritual: meditació de Mn. Bernat, adoració i missa (amb el salm cantat per la Norah a l’estil més pur neocatecumenal). Avui, al llibre del pelegrí, Moisès ens parla d’una de les plagues que arrasen la nostra societat: el materialisme. Mn. Bernat ens animava a veure a què estem aferrats i què no ens deixa ser lliures. Per estimar de veritat, un ha de ser lliure de tot, no estar aferrat a res. Només Déu basta.

Hem tornat al poliesportiu amb més pressa que altres vegades. El motiu? El geni i figura Josep Maria Torrelles ha vingut a acompanyar-nos durant 5 dies, amb el bonus d’oferir-nos els millors sopars de càtering mentre sigui amb nosaltres.

La tertúlia ha estat intensa. El plat fort ha estat el remix de «Twist and Shout» amb «La bamba» d’en Fer Marqués, que s’hi ha deixat les cordes vocals i les de la guitarra, mentre un Santi Salvador (que més aviat semblava un Jimi Hendrix) l’acompanyava fins a acabar amb els dits sagnants. Per no ser menys, les noies han cantat a diverses veus una petita tonada dedicada a Manzanares, aquest lloc preciós i deshidratat.

D’altra banda, el Petitó (el nostre famós Uri Gel) ha tornat a ser el protagonista d’una altra escena per al Hall of Fame de les tertúlies, quan ha decidit reclutar el seu petit exèrcit d’homes, els ha posat en fila de dos i, amb la creu al davant, ha començat a cantar la cançó de marxa militar de l’exèrcit colombià «Máquina de Guerra, Máquina de Muerte», mentre deu goles esquinçades li feien d’eco a cada vers que deixava anar. I és que això és el que fem al gremi masculí per pujar la moral quan ja s’han superat els 40 km.

Fins aquí les actualitzacions del nostre quadern de bitàcola. Bona nit i feliços somnis, família!

PS: Sortim a La Vanguardia!