Crònica de dilluns, 17 de juliol

Després de tres dies durs, avui hem estat premiats amb una etapa de 25 km que ha estat bufar i fer ampolles. Hi ha regnat un humor festiu, i els walkie-talkies que tenim al capdavant i a la cua del pilot brunzien amb les bromes de diversos personatges, entre els quals destacava en Nacho Campmany. Us deixem un repte: endevineu a qui correspon l’àlies «Bolanegra»…

Després de passar l’equador d’aquest pelegrinatge, el xerpa Jose Gomar ha estat rellevat de les seves funcions per deixar pas a l’Álvaro Peregrín. Ara en Jose té llibertat per situar-se a qualsevol altura del pilot, però el més fort és que el seu instint de xerpa no l’ha abandonat: és capaç d’endevinar amb exactitud, en qualsevol moment i sense mirar el GPS, la velocitat mitjana a què anem i el nombre de quilòmetres fets.

En arribar a Daimiel hem pogut passar una hora i mitja en unes piscines municipals que eren el paradís: una tenia una font al mig amb un raig d’aigua que queia sobre els nostres caps recalents i ens tornava a la vida. Sonava bona música d’ambient, i a uns quants se’ls ha acudit improvisar una sessió de zumba/aquagym que ha fet les delícies de pelegrins i gent del poble.

A l’hora de dinar hem tingut postres dobles: d’una banda, rosquilles casolanes que ha portat la Carmina, la mare de l’Andreu, que ens ha vingut a visitar amb dos fills més i l’avi. De l’altra, tota mena de pastes regalades per don Raúl, sacerdot i amic de Mn. Toni. Moltíssimes gràcies als nostres proveïdors de dolços! Sort que cremem tota l’energia que entra, perquè n’entra molta…

La missa l’hem celebrada a la parròquia de Santa Maria la Major, una església barroca preciosa dedicada a la Mare de Déu de les Creus. El rector, don Valentín, ens ha acollit amb un afecte infinit; després l’hem convidat a sopar amb nosaltres i ha estat una estona genial. En acabar la missa, les feligreses ens han portat uns geladets per rematar la nostra felicitat.

Avui Mn. Ferran ens ha parlat, arran de les plagues d’Egipte, d’una de les grans plagues del nostre temps: la hipersexualització. Ens ha fet adonar del regal que és cuidar la puresa: aquí, en aquests dies de convivència estreta, estem tan bé precisament perquè tots ens mirem amb una mirada neta, perquè no hi ha bromes grolleres, perquè som capaços de veure el valor profund de l’altre i no només el seu físic. Tant de bo aconseguíssim encomanar aquesta manera de viure a tots els ambients on ens movem.

A última hora, al sopar, hem celebrat l’aniversari de l’Antonio, el nostre geni despistat preferit, amb Coca-Cola, Fanta i galetes Oreo de postres. En definitiva, avui ha estat un dia rodó.

Demà ens n’anem a Ciudad Real: ja us explicarem coses de la capital d’aquestes terres!

Bona nit, pares!