Crònica de diumenge, 23 de juliol

Estimades famílies, avui comencem aquesta crònica amb una petita promoció turística. Si no heu estat mai a l’embassament d’Orellana, ja podeu anar fent les maletes. Avui, quan s’ha esvaït la foscor, dues hores després d’haver començat a caminar, hem aparegut en aquest paradís gairebé sense saber com. No ens ho podíem creure: després de tants dies de paisatge sec, amb a tot estirar algun rierol, ha estat meravellós trobar aquesta grandiosa massa d’aigua, lluent i neta. Ens hem aturat a esmorzar davant del pantà uns gofres boníssims que ens ha preparat en Luis (visquin els diumenges i els seus esmorzars especials!), a més d’unes pastes que ens van regalar ahir a la nit les feligreses de Talarrubias.

Davant de l’aigua, alguns han aprofitat per practicar l’esport més antic del món: el llançament de pedres. Cal dir que l’Antonio aconsegueix que les seves pedres facin 7 rebots sobre l’aigua; és un mestre imbatible.

Tot i que la ruta era bonica, hem tingut un petit enfrontament amb un miniramat d’ovelles que se’ns posava al davant. Mentre en Jose intentava encarrilar-les, Mn. Toni ens ha fet aturar en fila i estar en silenci absolut, per no espantar-les. En Nacho Campmany opina que és indignant que ara, a més d’obeir el mossèn, també calgui fer cas de les ovelles…

A tres quarts de dotze hem fet la nostra connexió dominical habitual amb la parròquia de Sant Rafael, perquè vegin que estem sans i estalvis, i per cantar amb ells el cant d’entrada de la missa de les 12.

La nostra destinació avui ha estat Orellana la Vieja, on un emocionadíssim don Alejandro ens ha rebut amb uns sacs de patates fregides que han volat tan bon punt hem arribat. Per la benvinguda, ja es veia que vindria alguna cosa bona: la grandíssima hospitalitat de tot el poble d’Orellana la Vieja. Don Eugenio, el rector, ens ha acompanyat a l’adoració i a la missa amb un grup de feligreses adorables. Ens ha esperonat a combatre el jull del nostre cor. Evidentment, no podem evitar tenir pensaments o desitjos que ens allunyen del Senyor, però sí que podem lluitar perquè no niïn en nosaltres. Per fer-ho, tenim tres mitjans infal·libles: l’Eucaristia, la confessió i la devoció a la Mare de Déu. En acabar la missa hem cantat el Virolai (don Eugenio se’n sabia la lletra perfectament!) i després l’himne a la Mare de Déu de Guadalupe, que també és moreneta com la nostra.

El sopar ha estat un regal d’aquest rector i la seva gent, i ha estat insuperable: croquetes, calamars, estofat, gaspatxo fet a casa… Una feligresa ens ha regalat 4 garrafes de llimonada casolana de 6 litres cadascuna!

Don Eugenio ha passat una estoneta amb nosaltres mentre sopàvem i hem notat el seu afecte per nosaltres i pel nostre projecte. Diu que, tan bon punt passi per Barcelona, vindrà a posar pedres a Sant Rafael; de fet, ens hem assabentat que ha organitzat una col·lecta entre els fidels d’aquí per a la reconstrucció… No podem parar de donar gràcies a Déu pels sacerdots tan bons i entregats que ha donat a la nostra Església; a cada poble per on passem trobem veritables Pares que ens ofereixen la llar que necessitem i ens ajuden a treure el màxim fruit espiritual d’aquest camí.

Ara ens n’anem a dormir amb la panxa ben plena i l’ànima contenta; esperem que estigueu tots tan bé com nosaltres.
Bona nit, pares!