Crònica de dissabte, 22 de juliol

Aquest matí, a les 3 de la matinada, els matalassos ja es desinflaven amb el seu so particular: és el nostre despertador.

L’hora de silenci ha estat mig silenci, perquè al poble hi havia concert i a aquelles hores encara tenien la música a tota castanya. Ha passat una bona estona fins que l’hem deixada de sentir.

A la parada de l’esmorzar, alguns han agafat tanta força que, quan ha aparegut una cabra per allà, l’han arraconada. Els pastors són en Tato, en Fer, en Nacho Lorda i en Nacho Campmany. La cabra s’ha vist obligada a envestir en Nacho Campmany per sortir del cercle de pastors. Mentrestant, d’altres s’omplen les motxilles de sucs per al camí, amb el típic «mai se sap».

També cal fer públic que Mn. «Berni» s’ha guanyat a pols el títol de traficant de notícies esportives, perquè se sent amb l’obligació moral de posar al dia d’amagat els pelegrins de les novetats de les competicions.

Avui ja hem passat a Extremadura. L’arribada no ha estat fàcil: era una etapa de 37 km, però el ritme que porten en Joan Xipell i l’Álvaro Peregrín és molt ferm. En arribar, el mossèn ha decidit fer descans: una bona migdiada fins a l’hora de dinar. I després, qui volgués podia anar a la piscina que hi havia al costat. La veritat és que era molt temptador tenir una piscina acabada d’inaugurar a 15 metres d’on dormíem, i hem acabat gairebé tots capbussant-nos-hi.

Com sempre, a les 16.15 hem anat a la parròquia de Talarrubias. Tots hem flipat amb la quantitat de nius de cigonya que hi havia a la teulada. Don Francisco ens ha atès superbé a la preciosa església de Santa Caterina d’Alexandria. Don Francisco estava impressionat amb el pelegrinatge, que és una metàfora de la vida: de vegades es fa dur, però sempre camines en companyia del Senyor. A la sortida de missa ens han obsequiat amb unes pastes típiques d’aquí. Que bones que eren, i que amable la Manoli, una de les feligreses, juntament amb en Pedro, el seminarista d’aquí.

En tornar de l’església, sorpresa: s’havia tancat la porta del pavelló. Sort que la Lourdes, amb les seves habilitats de manyà, l’ha aconseguit obrir aixecant el pestell de baix. Tenim pelegrins que fan de tot!
Fins i tot al sopar, que era de fajites, en Martí Ramió feia una mica d’art amb la fajita: li ha fet uns forats i se l’ha posada de màscara. Tot i això, que bo que era el sopar, acompanyat de gaspatxo. Alguns es posaven més carn de la que hi cabia, però la gana apreta en aquest pelegrinatge.

Després d’una estona de compartir tots junts, ens n’anem a dormir. Demà toca una etapa de paisatges bonics, però de 34 km.
Endollem els ventiladors, resem completes i bona nit, pares, fins demà!