Crònica de dilluns, 24 de juliol

La jornada d’avui ha començat amb un plot twist dràstic per als pelegrins, tan inesperat com el final de Las dos caras de la verdad, i que ens ha deixat un mal gust de boca que podria competir amb el que et queda quan apareixen els crèdits de Nightcrawler. I és que ens han dit, un cop ja aixecats, que avui serien 38 km en comptes de 30 (així, ràpid i sense anestèsia).

No hi ha hagut més remei que posar-se a caminar, tots equipats amb dessuadores. En aquestes últimes etapes, en què la nit extremenya s’ha convertit en un congelador industrial, l’abric s’ha tornat imprescindible si no vols arribar a la parada de l’esmorzar amb una tos de vaca agonitzant i uns dits de la mida de botifarres. Tot i així, avui ha estat més dur que de costum: hem trobat més vent que en totes les escenes de Twister juntes.

Als primers quilòmetres hi ha hagut un moment crític, quan una pudor ens ha bufetejat els narius, tan nauseabunda com la de la carn de cavall podrida barrejada amb tioacetona. Si no sabeu què és, n’hi ha prou que sapigueu que fa tan mala olor que pot provocar desmais a 500 metres (de res per la pregunta de Trivial). Resum: que feia més pudor que l’aixella d’en Shrek.

La parada ha coincidit amb el despertar de l’astre rei, i hem fet la lectura sobre l’enviament del mannà al poble d’Israel. Després hem reprès la marxa i el pas s’ha accelerat, no pas per l’ànim, sinó perquè entre els camps i els vedats que travessàvem no paraven de ressonar trets, com si fóssim a Saigon. Per sort, les bales s’han mantingut lluny del nostre camí i no hi ha hagut baixes al pilot.

En arribar al poliesportiu on havíem de passar la nit, hi havia un gran nombre de feligresos esperant-nos, entre els quals joves que també aniran a la JMJ. Un cop instal·lats, en Nacho Campmany ha entrat al lavabo dels homes amb cara de pocs amics i una frase contundent: «Nois, aquí hi ha una rata que no s’ha portat roba i es dedica a robar pantalons». Després de remenar molt, en Fer Marqués ha «trobat» la peça del seu company d’escola, i demà no caldrà que en Nacho recorri a caminar en banyador com en Jaume Morer, que últimament el porta posat més estona que un socorrista.

Després de dinar i de gaudir d’una migdiada merescuda, hem anat a una de les 4 esglésies d’aquesta vila. Allà hem tingut adoració, meditació amb pro-tips de Mn. Toni i missa presidida per don Juan Manuel. L’emoció del rector es respirava des del primer moment. A més, molts feligresos han vingut a estar amb nosaltres amb el Senyor. En Carlos, l’escolà de la parròquia, també ha vingut per ajudar i estar pendent de tot. També ens acompanyava un sacerdot que havia complert 50 anys de sacerdoci: s’havia assabentat del pelegrinatge i no s’ho volia perdre. No són hores típiques per a aquestes terres, perquè a aquella hora no volen ni els ocells de la calor que fa. En acabar ens hem fet fotos amb els assistents a l’Eucaristia i amb els joves de Don Benito que aniran a la JMJ.

Finalment, per compensar la desagradable sorpresa del matí i equilibrar la balança, ens han convidat a sopar en un restaurant: entrecot, patates i ous ferrats. Durant l’àpat, en Santi Salvador, en Kyril Salazar i en Nacho Campmany (aquest noi és a totes les salses) s’han fet amics íntims de 5 nois d’aquí que, si Déu vol, veurem d’aquí a un parell de setmanes a Lisboa. Per rematar-ho, tertúlia enmig del restaurant amenitzada pels acords clàssics d’en Fer Marqués. S’hi han afegit a cantar molts dels qui hi prenien alguna cosa. Continuem impressionats per l’acollida de totes les persones allà on anem. Aquesta vegada, la Julia i la seva filla Ana han estat superpendents de nosaltres, tot pensat perquè estiguéssim tan bé com fos possible. I així és: ens han portat pa de forn per menjar i ens han reservat un lloc per dormir amb aire condicionat. Que bonica és l’Església, que és família allà per on passem.

Fins aquí les notícies, família. Queden 11 nits per dormir a Lisboa, i baixant. Pau.