Crònica de dimarts, 25 de juliol

Estimats pares:
Sembla que ens estem aficionant a fer quilòmetres extra… Com que 1.300 no ens semblen prou, a cada etapa ens n’afegim uns quants de més; avui n’han estat 15. El motiu? Un canal de reg que han obert i que ha format un riu on teòricament no n’hi havia. Això ens ha obligat a fer una volta que ha endarrerit 3 hores la nostra arribada. Però sabeu què és el millor? No s’ha sentit ni una queixa, no hi ha hagut ni una mala cara, ningú no s’ha rendit. Podeu estar orgullosos d’aquests pelegrins que, amb fortalesa i sense drames, assumeixen els canvis de plans que porta la vida.

Hi ha hagut uns quants moments destacables durant la ruta. Hem passat pel costat de camps de tomàquets, i a la vora del camí hem trobat algun que altre tomàquet despistat. Els pelegrins, lògicament, s’han dedicat a agafar-los i llançar-se’ls els uns als altres, celebrant la seva tomatina particular.

La Maria Miñana i en Martí Ramió s’han inventat un joc en què triaven un color i s’havien de menjar alguna cosa del camp d’aquella tonalitat (flors, fruits, arrels… Poc ha faltat per arribar a les pedres). No sabem si és que els agrada el risc, si l’avorriment ha pogut amb ells o si la calor de la jornada els ha fos definitivament el cervell.

També hem vist una proesa protagonitzada per la Norah, la Paula Gomar, la Laura Perreau i la Lourdes. Davant d’una baixada força forta del camí, i esgotades pel quilometratge, han decidit baixar-la fent la croqueta. Si ha estat bona idea o no, només el temps ho dirà.

A San Pedro de Mérida, la nostra destinació d’avui, ens han rebut meravellosament. Ens han preparat entrepans per dinar i un sopar de pica-pica, amb un embotit tan bo que ens ha incapacitat per sempre per tornar a menjar el del Mercadona. Després hem celebrat la missa amb ells, i ens han regalat a cadascú una estampa de la seva Mare de Déu. És increïble la devoció que hi ha en aquest poble! A cada carrer, a cada façana, hi ha alguna imatge de Santa Maria o de Nostre Senyor.

Per acabar el dia hem fet una tertúlia divertidíssima, en què no hi han faltat grans clàssics de la música espanyola com «La chica ye-ye», «Clavelitos», «Y cómo es él»… El momentàs de la tarda l’han protagonitzat en Nacho Campmany, en Kyril i l’Iván, que s’han animat i han tret cadascun a ballar una bella damisel·la del poble. I la traca final l’han posada els parroquians d’aquí, cantant-nos la jota de San Pedro de Mérida, que diu així:

«A San Pedro, a San Pedro
Que hay mucho vino
Mucho pan, mucho aceite
Y mucho tocino»

La veritat és que amb aquesta lletra fa venir ganes d’instal·lar-se a San Pedro una bona temporada.

Ja ens n’anem a dormir, i amb una superperspectiva: demà, etapa curtíssima de 15 km (a veure si és veritat, je, je) i, encara millor, ens despertarem a les 5! L’alcalde d’aquí, l’Andrés, s’afegirà a l’expedició, cosa que ens fa molta il·lusió. A la tarda arribaran els nostres reforços: 20 pelegrins més que arriben frescos de Barcelona. Ja us explicarem com va la fusió. Bona nit, família!