Crònica de diumenge, 2 de juliol

Avui ens hem despertat, puntuals com sempre, a les 3 de la matinada, després d’haver tingut la sort de dormir 8 hores. Hem començat a caminar de nit, il·luminats per una lluna preciosa, rodona i groga com una Pringle, mentre travessàvem els camps de la terra d’un dels millors arrossos catalans, si no el millor. El problema dels arrossars: estan completament negats. I aigua estancada és sinònim de mosquits.

Ens ha cosit a picades una plaga d’aquests insectes, tant que semblava una de les plagues d’Egipte. Els colls d’en Miquel i d’en Miguel del Pozo han acabat fets un Pollock. De fet, en Jaume Morer, que estava tan concentrat a defensar-se dels mosquits clavant-se unes bufetades que podrien matar un búfal, ha ficat tota la bota esquerra en un toll fins al turmell. Al moment ha dit: «Butllofes». Efectivament, en acabar l’etapa s’ha confirmat el seu do de profecia.

Un cop deixats enrere els arrossars, una mena d’adrenalina frenètica s’ha apoderat del grup de pelegrins i hem avançat a un ritme que envejarien militars aguerrits. Hem arribat a anar a sis quilòmetres i mig per hora. I no suant, sinó cantant, rient i cridant a mesura que es feia de dia, amb les arengues alegres de la Nuri Ramió obrint camí.

En arribar a la parada de l’esmorzar, en Luis ens tenia preparada una grata sorpresa: desenes de croissants de proporcions exagerades. Mamen, mil gràcies per haver-nos donat aquesta petita (o no tan petita) alegria enmig del nostre pelegrinatge. T’encomanem a cada pas!

Les últimes hores de caminada han estat fàcils i hem arribat d’hora, tant que hem pogut anar a la platja abans de dinar. Ara bé, ens hi hem trobat força flora marina i, més que mar amb algues, eren algues amb mar. Això ha alimentat la creativitat d’en Pau Sarsanedas, que no s’ha pogut estar de posar-se’n unes quantes a tall de bigoti.

Després de dinar, en Jose (un home molt alegre i amb encara més encant) ens ha obert el poliesportiu on passarem la nit, i hem anat a la preciosa església de Vinaròs, on hem tingut l’habitual trident ofensiu (adoració, meditació i missa). A l’Eucaristia hi han vingut moltes famílies del poble, el rector, don Emilio, ens ha predicat una gran homilia i hem tingut la sort de trobar-nos els Torrelles i la Lucía Garcés, que després han vingut a sopar amb nosaltres.

Però això no ha estat tot, perquè en sortir de l’església ens esperava una invitació improvisada per anar a prendre gelats amb les Germanetes dels Ancians Desemparats. Allà ens ho hem passat d’allò més bé amb els avis i les monges, i han sorgit anècdotes diverses. Algunes de destacables: el contraban de gelats que ha fet en Beto Gel per a tres avietes, l’intent (fallit) de Mn. Ferran de convèncer les residents que en Tato Salvador tenia pinta de terrorista, la perseverança d’una bona dona de 88 anys a preguntar unes tretze vegades a la Júlia Ramió si el gelat era bo, i la conga final, amenitzada per les nostres guitarres, enmig de la residència.

Ja per acabar, hem tingut un sopar espectacular, amb la Paula González als fogons, que ens ha deixat a tots tips i, alhora, amb ganes de més.

Això és tot per avui, família. Bona nit i millors somnis!