Crònica de dimecres, 2 d’agost

Avui de matinada hem repetit el pla d’ahir: escorta policial per al tram de carretera nacional, que de fet ha estat el 90 % de l’etapa. Però amb una novetat agradable: avui podíem anar per parelles en comptes d’anar en fila índia. Així que hem pogut parlar i distreure’ns si més no amb una persona. Això sí, calia triar bé el company d’aventures, perquè ho seria durant un total de quatre hores…

Avui pel camí ens han saludat més conductors que mai. Sospitem que ens deuen haver vist al telenotícies de la RTP i saben de la nostra proesa, perquè ens saluden com si fóssim autèntiques «celebrities».

Pel que fa a la secció musical, aquests últims dies ens ha donat per cantar en cànon. No hi han faltat els mítics «Dins la fosca tot d’una» i «Eo, yo remando voy», als quals s’ha afegit un èxit que ens ha portat en Xavi Campmany del cor del seminari. La lletra diu així:

«Corre atabalada i la nit travessa, com si tingués pressa, la ratapinyada»

La lletra és força lúgubre, i la música encara més. Cal dir que encaixa molt bé amb el context, quan la cantem mig adormits en la foscor de les primeres hores.

Avui l’etapa ha estat de 35 km, normal tirant a llarga segons la classificació pelegrina. Després d’algun que altre contratemps, hem arribat sans i estalvis a la nostra meta, Biscainho, on ens esperava una altra rebuda espectacular. El més tendre, el cartell que havien penjat a la porta del poliesportiu, amb un «Benvinguts» de colors (escrit en català!) i amb el logo de Sant Rafael.

Una colla de dones i homes del poble han estat treballant des de les 9 del matí per tenir-nos a punt el dinar i el sopar, tots dos d’una qualitat insuperable. Per ser sincers, semblàvem una mica voltors a l’hora de dinar, tots enganxats a la taula i armats amb la forquilla a la mà, esperant la benedicció de la taula per atacar.

Alguns hem tingut la sort d’anar a dutxar-nos a casa de famílies. Una senyora adorable que es diu Liu s’ha ofert a endur-se unes quantes noies a casa seva amb cotxe; pel camí ha vist una amiga seva i li ha cridat eufòrica per la finestreta: «Els pelegrins del Papa venen a casa meva, al·leluia!!!».

A la nit, a la tertúlia, s’ha revelat un nou grup musical format per unes quantes pelegrines, que han tret un temàs. També hem ballat «Shaba balua» pensant en el nostre estimat Pawel, que finalment no podrà afegir-se al grup però que ens ha enviat un missatge molt emotiu des de Polònia. I, per acabar, hem cantat «El 13 de mayo» amb els nostres àngels de Biscainho, en honor de la Mare de Déu de Fàtima. Ens hem acomiadat amb moltíssim afecte, prometent resar els uns pels altres. És increïble que ens puguem sentir tan i tan estimats per unes persones que no ens coneixen de res, però a les quals ens uneixen els llaços de la fe. Quins regals tan bonics que rebem dia rere dia!

Bona nit, família!