Crònica de dimarts, 1 d’agost

Un altre dia a l’oficina: matinada, esmorzar frugal, meditació exprés i a caminar. La novetat d’avui ha estat la policia. Un cotxe patrulla ens esperava a la sortida de Pavia i ens ha escortat mentre caminàvem per la carretera nacional, com si fóssim els mateixos Dalton. A l’escena policíaca tampoc no hi ha faltat la il·luminació: tots anàvem equipats amb llanternes. Més que un grup de pelegrins, semblava un concert de Coldplay.

Més endavant, un sector ha decidit esquinçar la pau nocturna imitant, durant massa estona, el bram dels paons, i ens ha teletransportat de tornada al nostre Parc de la Ciutadella. Tot i que hi havia una lluna preciosa que en Gru voldria tenir a la vitrina, els joves anaven fent més esses que una serp en un còmic, fins al punt que la Rita Llopart s’ha trobat gairebé a l’altre carril. Per sort, els agents han complert les seves funcions i no hi ha hagut cap perill.

La resta de l’etapa ha estat marcada per la monotonia d’un avanç en fila índia que faria enveja a qualsevol eruga processionària. Però ja ho sabem: és el que toca quan es va per carretera nacional. Avui en Marc León ha estat una mica trist perquè el vent no l’ha deixat pilotar el seu preuat dron, en Miguel del Pozo ha acabat a la cuneta després de relliscar èpicament, en Jaume Morer ha aconseguit que ens pitessin tots els camions que ens avançaven i l’Ana Gel ha «descobert» que en Fer Marqués és una rèplica ambulant del Tony de West Side Story (la majoria ens inclinem a pensar que en realitat no ha vist la pel·lícula, perquè fins i tot un kiwi s’assembla més a l’actor).

En arribar, en Luis Jaureguizar ha fet gala del seu portuguès (digne de Duolingo) en entaular una conversa robòtica amb unes velletes, i en Misha Horodilov ha aconseguit aturar un ventilador del sostre amb un matalàs. Després ens hem posat a dormir tots durant tres hores i sí, efectivament, l’habitació semblava una morgue.

Després del dinar d’entrepans, el gremi femení s’ha dutxat finament en dutxes condicionades per a l’ocasió, mentre el pilot masculí ha estat afusellat a cops de mànega, amb aigua més freda que el bloc de gel del CosmoCaixa, per un Xipi a qui se li escapava un mig somriure.

A la tarda hem tingut el trident espiritual, amb la missa presidida pel pare Joaquim, un sacerdot portuguès amb prou domini del castellà per fer una bona homilia. Després hem anat a sopar i, com que era l’aniversari de l’Alex, hem tingut Coca-Cola, refrescos típics d’aquí (en destaca un curiós beuratge de mango) i nuggets amb salsa barbacoa i curri. Això sí, després d’un bon plat de llenties.

Ja a les postres, Mn. Ferran i en Nacho Campmany (ho sé, aquest home surt a totes les cròniques, però és que el noi fa mèrits) han fet desaparèixer els seus respectius flams del plat en microsegons, xuclant-los com aspiradores amb potes. Per acabar, que sapigueu que ja tenim l’equipació oficial de la JMJ i, a petició popular, el nostre Antonio Belmonte s’ha posat la gorra a l’estil del Trueno Pai entre els aplaudiments de tots els pelegrins. Finalment, hem escoltat tots junts l’entrevista que la COPE va fer als nostres tres aspirants a l’Oscar: la Belén Crespo, en Nacho Lorda i en Fer Marqués.

Això és tot, família: us estimem. Una abraçada, un petó i una flor.