Crònica de dimecres, 19 de juliol

La ruta d’avui ens ha portat un canvi de paisatge molt interessant. Ens endinsem a les muntanyes de Toledo: hem canviat el marró pel verd, els camps de conreu per les pastures i la plana pels turons. Hem travessat el parc natural del Guadiana, amb el seu riu que apareix i desapareix. L’enorme extensió de verd ens convidava a cantar la banda sonora de «Somriures i llàgrimes», i ha estat una novetat agradable veure al nostre pas ramats d’ovelles i de vaques. Tot i que també és cert que algun pastor s’ha enfadat una mica perquè la gentada de pelegrins li ha espantat el bestiar…

El poble on parem avui és petitó: té 300 habitants, sense comptar les gallines. La veritat és que han estat supergenerosos amb nosaltres i ens han deixat dormir en una caseta de les instal·lacions de la piscina municipal: hi hem col·locat els matalassos arrenglerats com en una caserna militar, i llestos! Ens hem pogut banyar una bona estona a la piscina, i el mossèn ens ha deixat prendre alguna cosa del bar a cadascú: que consentits que estem! Han corregut els Nesteas, les patates braves, les Coca-Coles…

Per dinar, pla prèmium: en Josep Maria ens ha cuinat una fideuada que podria figurar al menú de qualsevol restaurant amb unes quantes estrelles Michelin. Ens l’hem menjada a l’ombra d’uns arbres, amb un ventet lleuger, i ha estat la glòria.

Aquests últims dies hem anat llegint un text de Jacques Philippe sobre la pobresa d’esperit. Ens està ajudant molt aprofundir en la idea que sols no som res, que tot el que tenim i fem ve de Déu. Aquí al pelegrinatge ho experimentem cada dia: sovint estem esgotats físicament i mentalment, però Déu ens sosté i ens fa capaços de somriure un cop més, de servir un cop més. És bonic veure que la «teoria» de la vida espiritual es fa realitat.

Ja hem sopat i hem fet una mica de tertúlia; ara ens n’anem al llit, i demà continuarem rumiant tots aquests temes.

Bona nit, pares!