Crònica de dijous, 20 de juliol

Avui ens hem llevat a les 2, amb més pressa que en Toretto en una autopista, sabent que ens esperava un recorregut de marató. Mn. Ferran ens havia preparat una sorpresa: en comptes d’una hora de pregària i silenci, avui en serien quatre. Arran d’això, en Nacho Campmany ha decidit que d’ara endavant ja no vol més sorpreses.

Encara que sembli inversemblant, tots els pelegrins han sobreviscut al temps de reflexió en perfecta afonia. Ha estat una experiència de desert, en què se’ns proposava trobar-nos a nosaltres mateixos escoltant la veu de Déu.

El balanç de l’exercici ha estat positiu, tot i que (com era d’esperar), després de caminar hores sense dir ni una paraula, a les fosques i havent-nos despertat a una hora en què els galls encara eren en plena fase REM, és lògic que semblés que els membres del ramat de caminants ens havíem pres 4 Ventolins amb cloroform abans de començar a caminar.

Conseqüències precàries n’han estat el canvi involuntari de carril de la Claudia Arroyo i la tècnica cromanyònica d’en Beto Gel i en Martí Ramió de destrossar-se la cara a cops per mantenir-se desperts. De fet, al principi anàvem en perfecta fila índia, però hem acabat envaint tota la carretera com si fóssim un piquet. Això sí, a les carreteres de la Manxa, a aquestes hores, hi ha menys circulació que al cos d’un cadàver, així que, entre la nostra prudència i els nostres àngels de la guarda, el risc és 0.

Tot i ser una etapa llarga, l’hem completada de pressa, després de dues parades a boxes on en Luis, en Jaime i en Jose Maria ens han servit aigua i fruita, fresca com pluja d’estiu. Un episodi digne d’esment és l’outfit de la Martina Vitagliano, que ha portat durant desenes de quilòmetres una tovallola a tall de faldilla per no cremar-se les potes.

En arribar, hem gaudit d’una dutxa merescuda i després uns membres de l’Orden del Sacer ens han convidat a dinar (fins i tot ha vingut en José, l’alcalde d’aquest poble tan acollidor). L’arròs amb carn que ha fet en Germán, amb l’ajuda de l’Alfonso als fogons, ens ha tornat a fer persones; les cares de felicitat en entrar al menjador no tenien res a envejar a les que fan els nens quan entren a la planta de joguines del Corte Inglés.

Una Coca-Cola ara vol dir felicitat líquida, i un tall de llom embotit, mannà del mateix cel. El highlight del dinar el protagonitza la Norah González, que, després d’una contesa ajustada, ha vençut en Luis i en Jaume a l’hora d’engolir gambes (prou per reunir tot el repartiment d’El Espantatiburones).

L’exposició i la missa les hem tingudes a l’església del poble, on don José Carlos Mora ens ha dit que som un testimoni viu per als pobles per on passem i ens ha animat a arribar fins al final amb un somriure d’orella a orella. En acabar l’Eucaristia hem anat a una petita ermita de la Mare de Déu de Guadalupe, per on passen la majoria dels pelegrins d’aquestes contrades que van al santuari del mateix nom, per cantar-hi una salve rociera.

El sopar ha estat contundent i amb un lleuger toc de tristesa, perquè el nostre proveïdor oficial de càtering s’acomiada després d’aquest últim servei. «Josep Maria Torrelles»: sempre recordarem aquest nom amb una llagrimeta fent pònting a la parpella. Gràcies per aquests sopars, que ens han renovat més que qualsevol batut de proteïnes; t’encomanem a cada gambada.

I amb això s’acaba la jornada. Bona nit, família. Canvi i tallo.