Crònica de dilluns, 10 de juliol

Comencem aquesta crònica amb una fe d’errates i unes disculpes… Ahir encara no vam entrar a la Manxa: Requena és a la província de València. Demanem comprensió per a aquests cronistes pelegrins, desconnectats del món exterior, que no poden contrastar les fonts d’informació i que habitualment no saben ni quin dia de la setmana és.

El que dèiem: avui sí que hem canviat de comunitat autònoma. I ho hem fet amb dolor, no només perquè deixem enrere una terra bonica, sinó perquè l’etapa d’avui ha estat de campionat: 44 km. Hem començat a caminar una hora abans per tenir menys estona de sol (sí, sí, ho heu llegit bé: ens hem despertat a les 2 de la matinada…).

La major part de l’etapa ha transcorregut per un bonic paratge de muntanya, amb arbres i arbustos variats. Hem descobert que la gent d’aquí té una gran passió per la propietat privada, tal com ho demostraven nombrosos cartells: ens ha tocat saltar un parell de tanques i hem tingut tot el dia la sensació de ser on no havíem de ser.

El sol ha picat fort a partir de les 10, i ens hem hagut d’hidratar constantment. L’etapa ha estat moooolt llarga; de fet, hem acabat a les 15 h. Sort que en Luis ha vingut a refrescar-nos a les dues parades: a la segona, com un àngel baixat del cel, ens ha portat uns granissats de llimona que li agrairem per tota l’eternitat.

Després d’aquella pausa, ha tingut lloc la gran estrena de la cançó dels «Rolling Smokes», el grup musical format per alguns dels nostres nois. Us en deixem aquí una estrofa, perquè assaboriu el talentàs que regna entre nosaltres:

«Ferran está muy loco,
Pero loco por Amor,
Y estos peregrinos
Están aún peor».

El final de l’etapa d’avui ens ha portat a un lloc d’allò més peculiar per a uns pelegrins com nosaltres: un balneari anomenat «Baños de la Concepción». Ens allotgem en uns bungalous de luxe, on aquesta nit podrem gaudir del més gran dels regals: llits amb matalàs i llençols.

A l’hora de missa, han vingut a celebrar-la amb nosaltres don Antonio i don José Fernando, sacerdots d’aquesta diòcesi i companys de seminari de Mn. Ferran. Don José Fernando ha presidit i ens ha predicat sobre la família. És el lloc on ens estimen senzillament pel que som, on no cal fingir, on no ens posem aquelles màscares que tantes vegades fem servir amb els amics. Ens ha animat a viure així amb Déu: sense fingir, sense esperar que ens estimi més o menys per les nostres virtuts, perquè el seu amor no depèn d’això. Ens ha recordat també que la majoria de nosaltres estem cridats a la vocació matrimonial, i que per això ens hem de preguntar seriosament amb qui emprendrem el veritable pelegrinatge de la nostra vida.

El sopar ha estat un bufet lliure que ha tret a la llum la veritable essència de cadascú: hi ha qui s’ha menjat 200 xistorres, qui s’ha alimentat exclusivament de creps i pastís, la que s’ha servit un plat de verdures per iniciativa pròpia…

Ens n’anem a descansar amb la panxa plena després d’un dia tan complet.

Fins demà, pares!