Crònica de dimarts, 11 de juliol

Avui hem començat el dia amb molt bon peu. El motiu: ens hem despertat a les 4 de la matinada! El que encara no hem decidit és si és molt trist o molt bonic que celebrem despertar-nos a aquesta hora. Fa un mes ens hauria semblat impensable aplaudir en saber que aquella seria la nostra hora de desenganxar-nos dels llençols… i aquí ens teniu.

L’etapa ha anat de pressa, gràcies a un ritme propi de Melendi, «sin pausa pero sin prisa», travessant les vinyes que van veure néixer Andrés Iniesta.

Tot i així, a mesura que s’acostava el final de la ruta, sigil·losos com ninges, tots els homes s’han agrupat a la reraguarda i han començat a tramar-ne una de les seves. El resultat de la maquinació ha estat que, tan bon punt hem passat el cartell que indicava l’inici de Fuentealbilla, vint cromanyons s’han abraonat sobre en Xipi, el culer més gran que ha vist el seminari, i l’han aixecat a espatlles entonant, amb la gola a punt d’esquinçar-se, «La Roja Baila».

Mai abans no hi havia hagut una entrada més èpica en cap poble de la Manxa. I és que no podem obviar que un dia com avui, fa exactament 13 anys, el número 8 marcava el gol del minut 116 que donava a Espanya el seu primer mundial. Ja al poble, els homes s’han afanyat a besar l’estàtua de l’heroi que va fer els primers xuts per aquests carrerons.

Després del dinar, la dutxa i el descans pertinents, hem baixat a l’església del poble. Hi hem tingut una missa no gaire tranquil·la, en què un ratpenat ha desfermat el caos en aterrar enmig del cor, i una veïna d’edat avançada no parava de gravar vídeos dels pelegrins cantant, alhora que ens enlluernava amb la llanterna. Volem pensar que no la sabia apagar…
La meditació, en canvi, s’ha centrat en la vocació, perquè al llibret del pelegrí hem arribat al moment en què Moisès arriba a la muntanya i veu l’esbarzer ardent. Allà rep la vocació. Tots tenim una vocació, i no hem de tenir por de parlar-ne. Perquè el que importa no és el que facis, sinó a qui et dones.

En sortir, hem anat a comprar el sopar a un supermercat a l’estil més pur de Guerra Mundial Z. Després d’aquest assalt a la Bastilla, hem carregat les vitualles i hem sopat celebrant amb gelat i refrescos el sant de l’Olga i els aniversaris d’en Jaume i de Mn. Toni. Aquest últim ens ha delectat a la tertúlia amb un ball que el poble l’ha obligat a fer per decisió unànime. Ha quedat clar que Mn. Toni continua sent el trencaturmells de la pista malgrat el pas del temps.

Això és tot per avui, família. Un dia més, un dia menys. Que passin bona nit!