Salta al contingut
BCN amb el Papa

Częstochowa 2022 · 22 de juliol del 2022 · 5 min de lectura

Crònica del divendres, 22 de juliol

Estimats pares, avis, germans, nebots, mascotes i la resta de pelegrins,

Avui ha estat la primera nit que tots ens hem fet amics del terra. El més dur de les peres és sempre després del primer dia de camí, a part del terra on hem dormit, és clar. Però, encara que tinguem les cames cansades, anem amb els ulls oberts i amb la il·lusió de continuar caminant cap a la nostra destinació.

Tal com vam dir ahir, hem esmorzat de pressa i el mossèn ens ha predicat perquè la primera hora de camí poguéssim estar en silenci per fer oració. En Lolek, a la carta d’avui, ens planteja moltes preguntes, i de les complicades: les existencials, les que tots ens fem. Qui soc jo? Per què soc aquí? Què espera Déu de mi? Aquestes preguntes se les feia ell mateix, perquè als 20 anys havia perdut tota la seva família. Com afrontar aquest sofriment? Només és possible amb Déu, quan el busques de debò. Quan obres la porta del teu cor al Senyor.

Que ens enfrontem a les situacions de sofriment, que no ens amaguem ni tapem forats; és a dir, que intentem no enganyar-nos a nosaltres mateixos sobre la veritat que presenta l’amor etern de Déu.

Així que, en marxa i a caminar a la manera polonesa, mode tràiler ON. Tots a una, com ens deia també el mossèn a la minimeditació d’aquest matí: la fe es troba en comunitat, i sols no arribarem enlloc. Aquesta manera de caminar junts ens està ensenyant molt bé aquesta lliçó de viure la fe, en aquest cas a la parròquia.

Després de l’estona d’oració i d’una bona estona caminant per l’asfalt, han començat a arribar els moments crítics: el sol picava als clatells i a les plantes dels peus. Tot i així, hi ha pelegrins, com la Clara Crespo i la Martina Morán, que eren capaces de passar-se 1 hora i mitja cantant cançons, amb el cançoner a la mà; de tant en tant, per aclarir la veu, aigua amb gas, i a continuar cantant.

Uns altres, en canvi, han preferit carregar la creu. En Luis Infiesta explica avui que l’ha portada durant tres hores; ho deia amb un somriure i ple d’emoció. En comptes de fer bessons ha fet bíceps, perquè al cap d’una estona pesa de valent.

Després de 20 km caminant necessitàvem un descans: ens faltava aigua i sucre. Tan bon punt hem pogut, hem parat en un poble on els mossens s’han encarregat de buidar la botiga de xocolatines, perquè la furgo estava en plena bugada. La cara de la dependenta era un poema: el poble no devia tenir més de 70 habitants i ens n’hem endut totes les existències. Però encara millor ha estat la cara de tots els pelegrins en veure que els queia mitja rajola de xocolata a les mans. Sucre per a tothom, i a continuar caminant.

La parada següent ha estat en una altra església, on hem celebrat la santa missa. Eren cap a les 14:30 h de la tarda, el sol era al punt més alt i el cansament de tot el dia pesava. Però el mossèn ens ha animat a viure la missa de la millor manera malgrat la calor i l’esgotament.

Avui era la festa de santa Maria Magdalena, i Mn. Toni ens explicava com, davant la feblesa i els nostres pecats, malgrat tot, el Senyor ens estima i ens mira amb tendresa, tal com va mirar aquesta deixeble seva que tant estimava i a qui per això es va mostrar primer en la seva Resurrecció. Que bonic és saber-se estimat així per Jesús, i saber que, en els nostres cors joves, malgrat tenir aquestes dificultats i sofriments, si obrim la porta a Crist, Ell ho sap remeiar, com ho va fer amb santa Maria Magdalena.

Avui tenim bones notícies: en arribar al lloc d’acampada, hi havia dutxes! I, encara millor, un matalàs per a cadascú. Gràcies a l’organització polonesa per cuidar-nos tant. Després de dutxar-nos de manera normal, sense camions ni mànegues, hem tingut una estona de meditació per reflexionar sobre el que en Lolek ens ha dit aquest matí: com s’afronta el sofriment i com s’hi dona sentit amb Crist.

Per acabar el dia hem fet una estona de tertúlia, jocs i representacions teatrals. Tot i el cansament d’avui, l’energia no s’acaba mai a aquests nois. L’alegria és la seva força, i ho han demostrat en aquesta gran estona que hem passat. L’Olga, en Marc, l’Emma, en Miquel Bes i molts més s’han animat i no han parat de riure i de fer que els altres s’ho passessin d’allò més bé.

Quin gran dia, el d’avui! Tornem a donar gràcies a Déu per tot. Una cosa que comentaven alguns és que en aquest grup no hi ha ni una queixa. Som 60 pelegrins caminant i ningú no es queixa de res. Pelegrins com en Franco, en Pau i l’Alvaro Lejarcegui són autèntics herois de l’asfalt, que, encara que costi, somriuen i no es queixen. Com deia la lectura d’ahir del Papa, no són joves de sofà. Molts tenen butllofes i la calor apreta, però no se sent ni una sola paraula de queixa. Que forts que són aquests pelegrins! Els guies polonesos estan al·lucinant: cada vegada superem els temps que tenen previstos. No sabien amb qui s’anaven a trobar.

Ja ens anem acostant a l’equador del pelegrinatge, però dels dies de caminar. Les ganes de tots de conèixer la Mare de Déu de Częstochowa van creixent, i tot li ho oferim a ella: les intencions que tots portem a dins.

Demà, més i millor! Una salutació (des d’un matalàs molt agradable), pares, avis, germans, nebots, mascotes i la resta de pelegrins.