Tots units en la gran família de l’Església

PELEGRINATGE A TERRA SANTA – DEL 29 DE JULIOL AL 13 D’AGOST DE 2019

Quan Mn. Ferran ens va comentar que volia que pelegrinéssim per Terra Santa, a molts ens va envair una il·lusió que no podíem contenir. Poder visitar la terra de nostre Senyor seguint els passos de la seva mare pel desert palestí era una idea que ens va colpir i que, sens dubte, vam voler portar a la pràctica des del minut zero. La preparació no va ser senzilla, però l’esforç de tots els pelegrins i també la pregària dels nostres familiars i amics van fer possible el que segurament és, per a molts, el viatge de la seva vida.

Un cop superats els diversos controls de seguretat a l’aeroport de Tel Aviv, un autobús ens va portar al convent de les germanes de Natzaret, on vam passar la primera nit, i l’endemà, acompanyats del nostre xerpa, Pedro Judez, vam començar un camí que ens havia de portar a Betlem una setmana després. A banda d’en Pedro, en aquest viatge anàvem ben acompanyats: d’una banda, ens acompanyava Mn. Pedro Narbón, ja que el pelegrinatge es va fer juntament amb la seva parròquia, Santa Maria del Mar de Palamós; i, de l’altra, en Simón, un catòlic palestí que ens va fer de cotxe escombra mentre vam caminar per Palestina, perquè no li permetien entrar a Israel. Era curiós veure com en Simón, mentre els minarets de la zona recitaven les pregàries àrabs pels altaveus, resava el rosari posant-lo al cotxe a tot volum, al·legant que, si ells podien, ell no seria menys.

La ruta va ser dura. La calor i l’aridesa del sòl palestí t’abrasaven i, al principi, va costar una mica que el grup s’adaptés a les condicions en què caminàvem. Una cosa que ens va ajudar molt a pal·liar-ho va ser l’amabilitat del poble palestí. A qualsevol lloc on ens acollien, o si et veien caminant pel carrer, molts ens oferien aigua, alguna cosa per menjar o un lloc on descansar. Era impressionant veure l’afecte i la generositat amb què ens tractaven aquells que, en certa manera, semblava que tenien menys però t’ho donaven tot, imitant les paraules de Crist a l’Evangeli.

Recordo en aquest context amb una il·lusió especial el dia que vam arribar a Zababde, on ens esperava una piscina mig plena que, en les condicions de cansament en què ens trobàvem, era molt més que suficient. El que ho va fer tan especial va ser assabentar-nos més tard que l’home encarregat del recinte on vam dormir feia tres dies que omplia la piscina amb l’aigua que li portava el camió cisterna, ja que, com que a Palestina no hi ha aigua corrent, la portaven amb camió, i la va fer servir tota exclusivament per al nostre profit i gaudi, sense guardar-ne pràcticament gens per a ell. Ens vam sentir molt ben acollits pel poble palestí durant els 140 km que va durar el nostre pelegrinatge.

L’arribada a Jerusalem va ser un altre dels moments que més ens va colpir a tots. Després de dies de llarga travessia, per fi vam albirar la ciutat santa més enllà del mur. Vam passar la frontera per un control militar i alguns encara ens preguntem com és que a l’Álvaro li van deixar passar la navalla que porta sempre a sobre. Darrere les muralles encara ens quedava un tros, però al migdia vam arribar, extenuats però més feliços que mai, al Sant Sepulcre, al cor de la ciutat vella de Jerusalem. El silenci que regnava a l’interior ens va permetre acostar-nos, amb la calma i la pau que tant necessitàvem, al forat on es va col·locar la creu de Crist i al Sant Sepulcre, llocs on vam resar una estona descansant als braços del Senyor. Un per un, els pelegrins fèiem cua per besar el forat on va reposar el lleny de la creu mentre Mn. Ferran ens deia coses a l’orella a cadascun perquè les meditéssim en la pregària personal.

Després de resar una estona, vam tenir una mica de temps lliure i vam anar a descansar, conscients que encara ens quedava una mica de camí fins a arribar a Betlem. Un parell de dies després vam arribar al lloc del naixement de nostre Senyor i s’acabava la nostra ruta. Havíem acompanyat la Mare de Déu des de la seva Natzaret natal fins al lloc on va donar a llum el Salvador del món. Tampoc no ens vam oblidar de sant Josep durant la caminada: sovint sortia a les converses i ens preguntàvem com devia viure ell aquells moments. A la gruta del naixement, avui una basílica custodiada pels frares franciscans, vam celebrar la santa missa seguint les lectures i oracions pròpies de la missa del gall, recordant el naixement allà on va tenir lloc. Va ser curiós trobar-nos, en sortir de missa, amb un sacerdot català que acompanyava un grup de brasilers pels llocs sants. Ens va explicar que era amic íntim de monsenyor Omella i que s’escrivien amb força freqüència per correu postal. Ens va prometre que pregaria per les nostres intencions i ens va demanar que féssim el mateix amb les seves mentre fóssim a Terra Santa.

Un cop acabada la ruta, era el moment de rebre amb afecte els nostres pares, que vindrien a passar amb nosaltres una setmana de visites, turisme i pregària. Els vam anar a buscar per sorpresa a l’aeroport de Tel Aviv i des d’allà vam tornar a Natzaret. Amb ells vam visitar els principals llocs sants, vam fer el camí que van recórrer els deixebles d’Emmaús, vam coronar el mont Tabor i vam tenir una vetlla de pregària preciosa amb gent de tot el món a l’hort de les Oliveres. Recordo que, en el silenci de la nit, mentre seguíem la multitud en processó darrere la custòdia, el nostre grup va entonar cants de lloança en castellà, als quals es van afegir algunes persones llatinoamericanes que també pregaven amb nosaltres a la vetlla. Em va semblar entranyable pensar que, al cap i a la fi, siguem d’on siguem, tots estem units en la gran família de l’Església.

No va ser fàcil acomiadar-nos en tornar a Barcelona. Deixàvem enrere moltes hores compartides de caminar, parlar, riure, jugar… però, sobretot, d’unir-nos a la Mare de Déu i a Jesús en la pregària a casa seva, a la seva terra. Tornàvem tots a casa havent seguit els passos de Crist a la terra i amb el convenciment que el pelegrinatge no s’havia acabat, que de fet no s’acabaria mai, perquè volíem continuar seguint els seus passos dia rere dia.