Hem vingut a buscar els altres

RIO DE JANEIRO – DEL 21 AL 31 DE JULIOL DE 2013

Encara recordo l’estiu del 2013, quan un grup de 26 gairebé desconeguts ens vam reunir a la parròquia de Sant Mateu per marxar a Rio de Janeiro, al Brasil, a viure la JMJ que s’hi celebrava i acompanyar el Sant Pare durant aquells dies a la trobada de joves catòlics de tot el món.

Per situar-nos una mica: el setembre del 2012 van canviar el rector de la parròquia i, a poc a poc, durant aquell curs vam formar un esplai d’infants i joves. No érem més de 15 (d’edats molt diverses, des dels 12 fins als 35) quan ens vam plantejar travessar l’oceà per unir-nos a aquesta trobada de joves. Era una bogeria plantejar-s’ho a aquelles altures, perquè el temps corria en contra nostra i calia fer molts preparatius. Però, tot i així, vam confiar que els diners i les gestions sortirien i, sense adonar-nos-en, ja érem al 21 de juliol, a la missa d’enviament, on ens penjaven la creu de Jesús al coll perquè el tinguéssim present durant el viatge, i marxàvem cap a l’aeroport per agafar l’avió.

La primera parada del viatge va ser Fàtima. Vam arribar al poble portuguès ben entrada la nit i, després de saludar la Mare de Déu, vam anar a descansar. Hi vam passar un dia més, coneixent la història dels tres pastorets i visitant el lloc on se’ls va aparèixer l’àngel, sense ser realment conscients de la magnitud d’aquell esdeveniment tan insòlit. Després d’aquesta trobada amb la Mare de Déu, que aleshores ens feia de guia i de referent, vam agafar un vol que ens portava a Charlotte, on vam fer una escala llarga i vam poder visitar la ciutat americana i celebrar missa. Des d’allà vam agafar un segon vol que ens portava, ni més ni menys, que a Rio de Janeiro. Quantes vegades ho havíem estat esperant durant els mesos anteriors, i quina il·lusió que ens feia a tots!

Recordo perfectament aquell dia, perquè probablement va ser el dia més llarg de la meva vida, el primer en què vaig estar desperta més de 24 hores seguides. Vam sortir de l’avió, vam recollir les maletes de la cinta transportadora i, quan travessàvem les portes de l’aeroport, em vaig adonar que a la ciutat del sol, on m’imaginava que sempre era estiu, plovia a bots i barrals. En cap moment no ens havíem plantejat que era l’època de pluges del continent, i només portàvem roba d’estiu!

Aquella setmana vam anar a tots els llocs on anava el Sant Pare: vam anar a rebre’l el dimecres i, després d’esperar com a mínim dues hores, aguantant colzades i empentes d’altres joves que estaven tan impacients com nosaltres per veure el Sant Pare, un grup de joves que teníem al davant es va apartar perquè els més joves del nostre grup ens poguéssim posar a primera fila de la tanca. Va ser un acte de generositat molt gran, com tants gestos que ens van acompanyar al llarg d’aquells dies: l’acollida d’unes monges que ens donaven l’esmorzar i ens deixaven roba d’abric, l’espai en un poliesportiu que ens va cedir un grup de joves i tots els donatius desinteressats que ens havia fet gent desconeguda perquè el viatge tirés endavant.

El 26 de juliol vam pujar al Crist del Corcovado. Era impensable anar a Rio, travessar tot l’oceà i no visitar el monument que més la representa. Va ser una experiència forta. L’autobús ens va deixar al peu de la muntanya, amb un carrer molt empinat i envoltat de faveles per davant. Però tot esforç i tot sacrifici tenen la seva recompensa: un cop dalt, les vistes eren espectaculars i, als peus del Crist Redemptor, quan ja començava a refrescar i a fer-se fosc, vam baixar de la muntanya resant el rosari.

Per fi va arribar el dia de la vetlla. Al matí vam agafar lloc a la platja de Copacabana i, entre cants, partides de cartes i estones de pregària, vam fer temps fins a l’arribada del Sant Pare. Al meu voltant hi havia una immensitat de gent, que empenyia i cridava. Els meus peus descalços es movien estratègicament perquè els altres no me’ls trepitgessin, perquè, amb les presses i l’emoció, havia sortit sense sabates. El temps passava a poc a poc, ja que cada vegada es concentraven més joves al voltant de la tanca que tallava la carretera per on passaria el Sant Pare al cap d’una hora i mitja. Els nervis es feien presents i l’emoció era intensa. Van arribar cotxes de policia que asseguraven la zona: el Papa no trigaria a arribar. S’acosta el papamòbil. I just en el moment que passa pel nostre davant, el Papa es gira, ens mira, ens saluda i ens somriu a tots. A cadascun. En aquell moment els sofriments perden importància, el dolor es relativitza. Sents que no estàs sol, que ets important.

Recordo que tot el que va venir després també em va agradar moltíssim: el missatge de la vetlla, dormir a la platja sota el sostre del cel estrellat, la missa de clausura de la JMJ, l’ambient que s’hi respirava de gent jove de tot el món que et recorda que, encara que en algun moment et puguis sentir sol, no ho estàs. Veure cinc milions de persones reunides per una sola causa, el fet de forjar l’amistat amb els de la convivència i, sobretot, amb Crist... El fet de viure per a l’altre, de fer coses pels altres. Descobrir que això no et treu l’alegria, sinó que te la dona. Que la teva alegria es reflecteix en el somriure de l’amic, del germà, del Papa. Descobrir que amb això en tens més que de sobres. Tot això que recordo d’aquest primer pelegrinatge, i que s’ha fet present en els següents que he viscut, m’ha convençut que el pelegrinatge d’aquest any a Lisboa val molt la pena, i més que la pena, l’alegria! Perquè espero trobar-me en aquestes situacions incòmodes: menjar pa de motlle, dormir a terra, passar fred, cremades pel sol, nafres als peus, caminar amb aquell amb qui més em costa de tractar, que em demanin ajuda quan estic més cansada... per poder recordar aquesta experiència de fa just 10 anys, que acabarà just on va començar tot, i adreçar-me directament a Jesús per demanar-li que m’ajudi a no buscar-me mai a mi mateixa, sinó els altres.