El que ens fa feliços de veritat

RIO DE JANEIRO – DEL 21 AL 31 DE JULIOL DE 2013

Ara que em disposo a escriure unes ratlles explicant el que va ser per a mi l’experiència de la Jornada Mundial de la Joventut a Rio de Janeiro, no paren de venir-me imatges, records i anècdotes d’aquell viatge tan especial, únic, diferent i estrany que vam viure el 2013, i no puc evitar el somriure que se m’escapa. En tot cas, intentaré ser breu i explicar una mica com el Senyor es val de qualsevol cosa per tocar-nos el cor.

Comencem, doncs, pel principi. Jo no era més que una nena de 13 anys acabats de fer. Com deveu estar comptant, era una mica per sota de l’edat mínima que ara es demana per ser un autèntic pelegrí de Sant Mateu; però tant era, perquè el nostre grup era... peculiar, per dir-ho d’alguna manera. Un grup d’infants, joves i adults de parròquies diferents, d’edats diverses, que es coneixien poc entre ells, va decidir volar a la recerca d’una aventura cap al Brasil per trobar-se amb el papa Francesc, elegit feia poc, en la seva primera JMJ. De fet, això era una cosa que compartíem ell i jo. És cert que recordo haver vist per la tele, dos anys abans, un cert esdeveniment que es feia a Madrid en què una gran multitud de joves es reunia i celebrava la santa missa, però poca cosa més sabia d’aquestes trobades.

Cal dir, a més, que el curs anterior havia estat particular: un sacerdot nou havia arribat a la nostra parròquia i ens havia proposat obrir un esplai amb 4 famílies del barri els dissabtes a la tarda. La veritat és que la cosa havia funcionat força bé: ens ho passàvem d’allò més bé amb els altres nens i els monitors ens cuidaven, alhora que ens exigien cada dia una mica més per créixer i acostar-nos al Senyor. Per tant, què li havíem de respondre al mossèn quan ens va proposar aquesta nova bogeria? El meu germà gran i jo no ens ho vam pensar gaire i vam acceptar encantats.

El viatge en si va ser una meravella: agafar un avió per travessar per primera vegada tot l’Atlàntic i plantar-me en un país desconegut amb gent que just començava a conèixer era una cosa que no m’imaginava viure, almenys tan petita, però alhora era el més al·lucinant que em podia estar passant. Però, de tot el que van ser les jornades, el més impactant van ser pròpiament els dies que vam compartir amb els no-sé-quants milions de joves de tot el món que es reunien per compartir la seva fe. Va ser una imatge espectacular veure la platja de Copacabana tan plena: no hi cabia ni una agulla.

Allà em vaig adonar per primera vegada que no estava sola, que hi havia moltíssima més gent que, com jo, teníem, d’una banda, set de Crist, de conèixer cada dia amb més profunditat el Senyor, Aquell que ens ha creat i ens estima fins a donar la vida per nosaltres; i, de l’altra, la necessitat de compartir amb tothom aquesta gran alegria que ens és donada quan el rebem, amb cadascuna de les persones amb qui ens creuem cada dia, i jo especialment amb els meus companys i amics de l’escola, amb els quals, a poc a poc, en veure i viure la realitat de maneres diferents, les distàncies eren cada vegada més grans.

Moltes altres experiències boniques i divertides van passar durant aquells dies. Amb les escales d’avió que vam haver de fer, vam poder visitar breument la Mare de Déu de Fàtima durant un dia; és clar, un cop a Rio, també vam pujar a peu fins al Crist del Corcovado, que, amb les mans ben esteses, abraçava la humanitat; i vam tenir l’entranyable acollida d’unes monges que ens deixaven celebrar la santa missa a la seva comunitat i ens donaven l’esmorzar tots els dies que hi vam estar. I no oblidem tampoc el gran final inesperat del pelegrinatge, en què, després d’un petit enfrontament a l’aeroport per un tema d’overbooking que ens impedia tornar a casa tots junts, vam acabar al gran hotel de 4 estrelles Windsor Copacabana, després d’haver passat totes les jornades anteriors amb esperit de pelegrí, dormint a terra.

Com haureu pogut veure, va ser una experiència única i potser una mica estranya. Qui ens hauria dit que en tot just 11 dies viuríem una gran aventura com aquesta i, sobretot, que a través dels petits actes del dia a dia seríem capaços de trobar-nos amb Déu? Amb 13 anys potser no n’era del tot conscient, però amb el pas del temps m’he anat adonant que aquell viatge va ser el principi d’una llavor que el Senyor va plantar dins meu i que a poc a poc ha anat donant fruit. Després n’han vingut molts altres, de pelegrinatges, que també l’han anat regant, però estic segura que aquell va ser el principi de tot.

Dono moltes gràcies a Déu per totes les persones que ens van acompanyar aquells dies i per les que ho van fer possible. Tant de bo tothom tingués l’oportunitat de pelegrinar amb la senzillesa, la diversitat i la riquesa amb què ho fem nosaltres; perquè és llavors, quan et desprens de tot el que no és necessari i et buides fins i tot de tu mateixa, que ets capaç d’acollir Déu i els altres. I això (n’estic segura) és el que ens fa feliços de veritat, i res més.