JMJ Rio de Janeiro 2013

Tot va començar amb una bogeria. El setembre del 2012 havia arribat un rector nou a la parròquia i, durant aquell curs, havia nascut un esplai de dissabte a la tarda amb quatre famílies del barri. No eren més de quinze, d’edats que anaven dels 12 als 35 anys, quan es van plantejar travessar l’oceà per anar a la Jornada Mundial de la Joventut de Rio de Janeiro. El temps corria en contra i tot estava per fer, però van confiar que els diners i les gestions sortirien. Al final es van aplegar 26 pelegrins a la parròquia de Sant Mateu, gairebé desconeguts entre ells. El 21 de juliol del 2013, a la missa d’enviament, a cadascú li van penjar una creu al coll perquè tingués Jesús present durant el viatge. Els acompanyaven les cartes de santa Edith Stein, que els demanava que invoquessin la Mare de Déu.

Fàtima, Charlotte i Rio

La primera parada va ser Fàtima. Hi van arribar ben entrada la nit, van saludar la Mare de Déu i s’hi van quedar un dia més per conèixer la història dels tres pastorets. Després, un vol fins a Charlotte, als Estats Units, amb una escala llarga que els va permetre visitar la ciutat i celebrar missa, i un segon vol fins a Rio. La Maria encara recorda aquell dia, el més llarg de la seva vida, i la sorpresa en sortir de l’aeroport: a la ciutat on s’imaginava un estiu etern plovia a bots i barrals, i només portaven roba d’estiu.

Primera fila

Aquella setmana van anar a tots els llocs on anava el Sant Pare. El dimecres, després d’esperar com a mínim dues hores entre colzades i empentes, un grup de joves que tenien al davant es va apartar perquè els més petits del grup es poguessin posar a primera fila de la tanca. No va ser l’únic gest: unes monges els donaven l’esmorzar cada dia, els deixaven celebrar missa a la seva comunitat i els van deixar roba d’abric; un grup de joves els va cedir lloc en un poliesportiu, i gent que no coneixien havia fet donatius perquè el viatge tirés endavant.

El 26 de juliol van pujar a peu al Corcovado, per un carrer molt empinat envoltat de faveles. Dalt, als peus del Crist Redemptor, les vistes eren espectaculars, i quan començava a fer-se fosc van baixar de la muntanya resant el rosari.

Copacabana

El dia de la vetlla van agafar lloc de bon matí a la platja de Copacabana i van fer temps entre cants, partides de cartes i estones de pregària. Quan va passar el papamòbil, recorda la Maria, «el Papa es gira, ens mira, ens saluda i ens somriu a tots. A cadascun». Van dormir a la platja sota el cel estrellat i l’endemà van viure la missa de clausura. La Marina, que hi havia anat amb tretze anys acabats de fer, allà es va adonar per primera vegada que no estava sola: la platja era tan plena que «no hi cabia ni una agulla».

El final va ser inesperat. Un problema d’overbooking a l’aeroport els impedia tornar tots junts, i després de dies de dormir a terra amb esperit de pelegrí van acabar en un hotel de quatre estrelles de Copacabana.

Una llavor

Deu anys després, la Marina ho resumia així: «aquell viatge va ser el principi d’una llavor que el Senyor va plantar dins meu i que a poc a poc ha anat donant fruit». La Maria hi afegia el que havia descobert vivint per als altres: que això no et treu l’alegria, sinó que te la dona. I el butlletí del grup ho recordava el 2026: «aquell viatge a Rio no el van pagar els comptes, el van pagar els genolls de molta gent que va pregar per nosaltres sense haver trepitjat mai el Brasil».