Salta al contingut
BCN amb el Papa

Lorda 2015 · 7 d’agost del 2015 · 3 min de lectura

Crònica del divendres, 7 d’agost

Etapa de Gèdre a Pierrefitte-Nestalas.

Dia 1 després de Pineta-Gèdre. Després d’haver sobreviscut a l’aventura muntanyenca i d’haver descansat, si no bé, almenys sí merescudament, ens vam haver de tornar a despertar a les 4. Les esperances es basaven en la intuïció d’una etapa suau. El cas és que Gèdre era a dalt i Pierrefitte-Nestalas, a baix. Conclusió: seria baixada o, com a molt, pla.

Després de la meditació de mossèn Ferran, que va tractar de la necessitat de tenir present que la vida és un camí dur pel qual hem de caminar sense defallir i, és clar, recolzant-nos en Déu i en els altres. Després de l’etapa del dia anterior, el missatge va resultar molt més creïble.

El començament del camí va ser per carretera, fins que vam agafar el primer camí. Va ser llavors quan el que semblava que havia de ser una etapa senzilla es va tornar un nou malson. Les pujades pels boscos frondosos semblava que ens portessin al mateix cel. D’altra banda, cal dir que, pel que fa al paisatge, caminar per aquells verals va ser una joia.

Durant el camí, a alguns se’ls va acudir prendre-s’ho amb filosofia i van començar a imaginar-se que eren hòbbits, nans, elfs, nazgûl i altres éssers fantàstics. Per fi vam arribar al poble que posava a la samarreta. Tanmateix, el càmping on havíem de dormir era en un poble al costat de Pierrefitte que es diu Villelongue. Vam treure forces de flaquesa per arribar al càmping tan esperat.

Tot just arribar, vam poder delectar-nos en veure que l’equip d’intendència ja havia muntat les tendes de campanya. Un aplaudiment per a ells! Tot just arribar, ens vam menjar els entrepans tan esperats, que aquesta vegada no eren de pa Bimbo sinó de pa normal. Després de menjar va arribar el torn de les dutxes. Només hi havia dues dutxes, però jugàvem amb una nova carta: el riu. Només després ens vam adonar que el riu estava molt bé, però que seria complicat rentar-s’hi. El motiu: la temperatura de l’aigua. Només alguns valents van aconseguir mullar-se alguna cosa més que els peus.

Un nou episodi de «els homes se’n van de compres» va ser que, per fer espaguetis a la carbonara, en comptes de nata líquida van comprar nata muntada. Al capdavall, tant hi feia, perquè la veritat és que els espaguetis van quedar boníssims.

Després del temps lliure, la migdiada i la dutxa, va tenir lloc, com cada dia, la sempre desitjada meditació (sigui per les ganes d’escoltar o per les de continuar dormint) i, després, la missa. Entre les idees de la meditació, el predicador va insistir molt en el fet que els pelegrins havíem de continuar el pelegrinatge a casa nostra. Lorda no havia de ser flor d’un dia ni una il·lusió; Lorda pot ser cada dia. Un altre punt important va ser l’alegria que caracteritzava el nostre grup, i que aquesta alegria és un agent important d’evangelització. Tota aquesta alegria viscuda en el pelegrinatge l’hem de voler per als altres.

Després de resar… a menjar! Els espaguetis, les aletes de pollastre i una copa d’aquelles amb xocolata i nata semblaven un bon àpat per encarar l’última etapa i arribar ben alimentats als braços dels pares.

Després del sopar, una tertúlia breu i l’examen de consciència, ens esperaven les tendes de campanya on, amuntegats com sardines, havíem de passar la nit. La tempesta amenaçava d’arribar i d’espatllar-nos la nit, i així va ser: la tempesta va arribar, però, per molt que ho va intentar, no va aconseguir prendre’ns la son.