Lorda 2015 · 6 d’agost del 2015 · 6 min de lectura
Crònica del dijous, 6 d’agost
Etapa de Pineta a Gèdre.
Sona el despertador: les 2 del matí. Els llamps resplendeixen per les finestres, els trons fan tremolar els nostres cors, i les gotes de pluja ens «empapen» de cap a peus. «Vinga va, poseu-vos la capelina, l’etapa no s’anul·la», crida el mossèn mentre s’eixuga les ulleres amb la seva xopa camisa. Un cop tots en marxa, mentre ens allunyem del refugi, el Pere sempre atent crida: «LISI!!! LA CRUZ!!!». La Lisi, tot tremolosa, agafa la creu, se la recolza a l’espatlla i mentre ressona un tro per les muntanyes crida: «¡¡¡Mossèn espera que tengo miedo!!!». Acte seguit, un llamp travessa la Lisi de cap a...
RIIINGGG!!! Em llevo d’un salt, quin mal son he passat. He de comprovar que la Lisi està bé. Tot correcte. Hi ha un cel seré, sense cap núvol. Tot és pau i tranquil·litat, i l’Alfred Liarte, el millor «sherpa» del món, està preparat per començar. Ens reunim tots mig adormits i després d’esmorzar lo just i necessari, el mossèn, amb la seva «dolça» veu, ens parla de saber afrontar les nostres pors i que amb l’ajut de Déu tot és possible. Però avui tots tenim una mateixa por: SEREM CAPAÇOS DE CREUAR ELS PIRINEUS I APROPAR-NOS UNA MICA MÉS A LA NOSTRA ESTIMADA MARONA?
La fosca i negra nit no ens ajudava gens a distingir el camí que havíem de seguir. Tant és així que fins i tot el nostre estimat «sherpa» es va desorientar. Davant d’aquesta situació l’Alfred ens va fer aturar i amb l’ajut del Pablo Pich i de les MOLTES estrelles vam saber reconduir el camí i començar el temut ascens al Balcó de Pineta. A poc a poc, l’Alfred va anar marcant el seu estil i ens va fer veure que la nostra fita era possible si seguíem els seus consells:
- No podem perdre mai de vista la llumeta vermella del guia, i en cas de que passi ens hem d’aturar i cridar, ja que un tot sol no pot arribar mai al final del camí.
- Sempre en una expedició ens hem d’emmotllar al ritme dels altres. Tant és així que la Carol, la Mercè i la Beth fossin les primeres. FELICITATS, IAIES!!!
- Per mantenir un bon ritme de «salivació» és just i necessari beure un petit glop d’aigua clara i fresca cada 10 minuts. ALFRED DIXIT
Entre rosaris i llaminadures la nit fugia tot deixant pas als primers rajos de llum. La pujada va començar a fer-se més feixuga i es van començar a notar els efectes de les mongetes de la nit anterior: aquí va començar la festa dels «Let it go». Aquesta consisteix en regalar flaires i tot tipus de gasos a aquella persona que puja darrere teu i si són molt intensos o d’algú expert poden arribar a perfumar a tota la cua que porta darrere. La manera de fer saltar l’alarma perquè la gent que et seguia es preparés i no caigués desmaiada era cantar la famosa cançó de Frozen, «Let it go».
Quan el sol ja despuntava, se’ns va ocórrer la brillant i famosa idea de preguntar quant faltava per arribar al cim de la muntanya, a la qual l’Alfred va poder respondre que en 7 minuts estaríem esmorzant. Això ens va motivar a tots a seguir caminant, tot i que quan ja portàvem 2 hores i encara no arribàvem, els ànims van començar a defallir. No obstant, un cop ja coronat el balcó de Pineta, escalfats pels rajos del sol, s’estava tan bé que només pensàvem en fer tres tendes i quedar-nos allà per sempre més.
Després d’esmorzar, amb les piles recarregades, ens vam posar en marxa. Les vistes eren espectaculars, un immens llac ens acompanyava i tot això ens ajudava a fer més amè el nostre caminar. Però quan tot semblava d’allò més fàcil, l’Alfred ens va fer aturar davant d’una pronunciada pujada, ens va fer tornar la por als nostres cossos. Les instruccions eren clares: mantenir les boques tancades (és a dir, no parlar, ni cantar, ni menjar pollastres a l’ast) i guardar una distància de seguretat per evitar possibles morts per fractures cranioencefàliques. La veritat és que la pujada va ser bufar i fer ampolles, semblàvem un grup de nens i nenes de P-3 cantant d’alegria perquè van d’excursió.
Un cop a dalt, la nostra sorpresa va ser quan vam veure una estàtua enmig del no-res. Era una rèplica de la nostra estimada Verge MARIA. Era com si la Mare de Déu de Lourdes ens somrigués i ens digués: «Vinga, nois, que ja falta poc. El més dur ja ho heu fet». Però alguns incrèduls pensaven dintre seu: «Sí, sí, però tu no veus el barranc que encara ens falta baixar...» Després de resar l’Àngelus a les 11 h, l’hora que fan l’Àngelus els de Canàries quan nosaltres el resem a les 12 h, va aparèixer un monsieur, que, mirant estranyat al mossèn, li va preguntar: «¿Le ha dicho la Viggen que paga ig de Bagcelona a Lougdes se ha de pasag pog aquí?» El mossèn, amb un rostre inexpressiu, li va respondre: «No, es el camino más corto.»
Ara sí que els consells de l’Alfred ens els vam haver d’aplicar de veritat, perquè només abocar-nos a la baixada, se’ns van treure les ganes de fer gresca. Però quan la cosa es posa txunga, nivelunga i defacunda tens dues opcions, la que va escollir la Mercè: utilitzar al Pep, amb 100 kg de pes, com a coixí per esmorteir una possible caiguda; o fiar-te dels teus àngels de la guarda, que eren l’Oriol, el Dídac i el Pablo, que t’ajudaven a passar els trams més complicats. Per culpa de gent com la Marina, que baixaven la tartera de cul, mai millor dit, només vam trigar unes 2 h a trepitjar terra ferma.
Portàvem moltes hores caminant i la gana es feia present. Arribats a aquest punt, alguns dels peregrins com la Lisi, el Xavi i la Marta van començar a delirar imaginant-se que estaven en una altra època. Davant d’aquest panorama, el mossèn va decidir fer un descans per dinar els pocs entrepans de Nutella que havien sobrat de l’esmorzar i restes de fruits secs que ens quedaven a les butxaques. Represa la marxa, la gent es divertia de dues maneres diferents: els més intrèpids perseguien vaques i intentaven capturar marmotes, i les més sonades es dedicaven a saludar tothom amb la salutació típica dels francesos, Bonjour (que es va convertir en «monjo» o «banjo», segons la cara que tingués cadascú).
Un cop arribats a la desitjada i esperada sala de festes on anàvem a dormir, després d’una jornada de 14 h, només volíem anar a la piscina promesa i a la dutxa posterior. Ens vam trobar amb la sorpresa que anaven a tancar ja a les 18 h la piscina, de manera que o corríem o no arribàvem i no podríem dutxar-nos. Allò va ser la bogeria del dia: tothom corrents i passant el sabó per sota de les portes de la dutxa; vam aconseguir dutxar-nos, i els primers no es van resistir a tirar-se a la piscina. Un cop nets, ens vam acomiadar de l’Alfred i vam preparar un bon sopar, macarrons i carn rebossada per celebrar els aniversaris de la Blanca i la Maria.
Un cop sopats vam recollir i vam començar a preparar la missa mentre esperàvem al mossèn. Quan aquest va arribar, vam poder gaudir del més important del dia, l’Eucaristia. Després de tots els patiments que havíem passat un se n’adona que Déu mai t’abandona. Finalment ens vam aplegar per fer una mica de tertúlia i la pregària de nit. I ja esgotats, vam caure rodons al suau i agradable terra.