Lorda 2015 · 5 d’agost del 2015 · 3 min de lectura
Crònica del dimecres, 5 d’agost
Etapa de Lamiana a Pineta.
Ring ring! Sona el despertador, les noies s’aixequen dels seus meravellosos llits al mateix moment que es lleven els nois de les tendes de campanya. Amb la diligència que ja ens caracteritza (que som peregrins experimentats), comencem la jornada en absolut silenci, i disfrutant d’una estona de pregària sota les estrelles. Comencem a caminar i el primer amb què ens trobem és amb un caminet amb bastanta tendència vertical... Bastanta és dir poc, molta tendència vertical!! Però no ens preocupa, perquè les nostres cames actualment són pràcticament com les de Hulk. Ni tan sols ens falta l’alè, i de fet, anem pujant al ritme de bandes sonores, hits musicals, rimes, imitacions... I una de les cançons més populars del dia és el «cumpleaños feliz», ja que és el 18è aniversari de la Blanca Peregrín. Arribats a la carena de la muntanya ens disposem a iniciar el millor esmorzar de tota la peregrinació, davant d’unes vistes espectaculars i sense faltar el comentari profund del Mossèn: «Què bé que pinta nostre Senyor!!» i no li falta raó. Després d’aquest magnífic moment, vam baixar com cavalls desbocats, trotant la muntanya avall. Semblàvem un ramat de cabres boges! Però no tots tenen la mateixa agilitat en la coordinació de les cames, com és el cas de la Lisi Trius, que en un moment de motivació extrema, i els seus cants angelicals, es va emportar una bona pinya contra el terra acabant amb els peus cap amunt com una princesa. Quin estil que té la noia per caure!! Caminant com a desesperats amb ànsies de trobar ja l’alberg vam arribar a un terreny pla, on tots contents pensàvem que faltava poc per arribar... Però no! Encara vam caminar unes 3 hores llargues a ple sol, entre camins i boscos, resant el rosari, fins a trobar el nostre destí. Un refugi petitet, però després de tantes hores de caminar, se’ns va fer acollidor. Tot i això no seria un lloc on ens agradaria passar una nit més... Amb llits compartits plens de suor... I a sobre vam dormir sense sac! Unes dutxes... Millor ni parlar-hi de les dutxes, les mantes, els coixins... tenien vida pròpia!
Per contrari el sopar va ser una autèntica «delicatessen», una amanida boníssima d’alta muntanya, i una plata de verdura amb pebrot, cosa que va fer molt feliç a la Maria Campmany (obsessionada amb la verdura!)
I per últim, el super iogurt, mmm... Que bo! Bé, era bo si afegies tres sobres de sucre per treure aquell fabulós gust d’aquell històric iogurt.
Aquella tarda es va incorporar un nou membre a la nostra família: l’Alfred Liarte (Brad Pitt). Un gran muntanyenc molt conegut pel Mossèn des de fa molt de temps. Ens el van presentar dient que era un homenet casat amb dues filles també casades i que ens havia encomanat molt a i des de Lourdes, ja que venia d’allà. Vam passar tota la resta del dia amb la seva companyia, fins i tot en la gran missa i en la sàbia meditació del Mossèn. Cosa que no és gens estranya!
Arribada l’hora de dormir ens dirigíem cap a les habitacions que tot i ser compartides i amb cortines de tela s’agraïa perquè podíem descansar en llits, i després de la pregària de nit, tots a dormir a les 7:30 de la tarda, per agafar forces per a la dura i emocionant aventura que ens esperava el dia següent.