Lorda 2015 · 8 d’agost del 2015 · 4 min de lectura
Crònica del dissabte, 8 d’agost
Etapa de Pierrefitte-Nestalas a Lorda.
Són les quatre i mitja del matí i encara estem encongits dins dels sacs, resguardant-nos del fred que fa al càmping de Pierrefitte, molt a la vora dels Pirineus i de Lourdes.
El mossèn comença a passejar-se per les tendes i ens hi fa sortir ràpidament, ja que s’han de plegar i ens hem de posar en marxa si no volem fer esperar als pares.
Comencem a caminar per una antiga via de tren, ja convertida en carretera, que ens portarà directament a Lourdes. L’etapa és tranquil·la i l’únic que hem de vigilar és no trepitjar els llimacs que es troben a la meitat del camí. Però tant bon punt ens comencem a despertar, apareixen més complicacions: ja no només hem d’esquivar les «bavoses» que es troben al terra, sinó també les que s’acosten, volant, per sobre els nostres caps.
Tot ha estat perquè hi havia qui deia que perquè el camí no fos tot pla i avorrit, s’havia de buscar una diversió. Degut que aquella mateixa nit havia plogut, un llimac va creuar-se-li per davant seu i després de mirar-lo i girar-se, comprovant que hi havia gent aglomerada al darrere, va agafar la «bavosa» i sense dubtar ni un moment, va llançar-la a aquells que caminaven tranquils.
Així va ser com el Pablo va desencadenar una guerra de «bavoses», en la qual, cada cop, participava més gent; primer llançades d’una a una i més endavant de forma de metralleta.
Durant la batalla no van haver-hi ferits, només crits de fàstic i algun peregrí com el Xavi o la Maria Campmany que s’endugueren un impacte d’aquests mol·luscs sobre el clatell o la galta. La guerra va acabar quan els tiradors se n’adonaren del perquè les «bavoses» es diuen com es diuen i després de rentar-se les mans amb molta aigua i tovalloletes encara sentien una capa viscosa entre els dits.
Com era d’esperar en un dia com aquell, es va posar a ploure, fet que va provocar que els peregrins ens donéssim pressa per arribar quan abans millor al porxo, però la pressa no va fer que el Nacho Pich i l’Alex Freixa quedessin menys xops per la manca de capelines. Tots rajant d’aigua, vam arribar al porxo on ens esperaven els d’intendència, amb l’esmorzar i reserves energètiques, com diuen alguns a les xuixes, preparats. Abans de sortir tots per fer l’últim tram, alguns peregrins modernament més atrevits com el Pere Alavedra o l’Alvaro Cuquerella per deixar alguna part del seu cos sec van utilitzar bosses d’escombraries com capelines d’una manera molt «original», tot fa pensar que l’Alvaro era el dissenyador...
Quan van ser les onze, vam posar-nos en marxa un altre cop: només quedaven 5 quilòmetres per arribar als peus de la Mare de Déu! Van ser cinc quilòmetres triomfants, plens d’alegria que es van fer cantant, fent preguntes de sí o no per aconseguir desfer-nos de la xapa o aguantant al Banjo, el cargol-morsa que ens havia acompanyat tot el dia i s’havia convertit en la mascota de la peregrinació i que rebia aquest nom perquè és com diuen «bon dia» els francesos.
Quan vam arribar, vam córrer tots a saludar i abraçar als pares, germans i amics i a continuació vam entrar a la gruta resant el rosari, per agrair-li a la Mare de Déu totes les experiències viscudes durant aquells 16 dies. Després de resar, com és típic, vam anar a l’hostal dels joves on ens vam poder dutxar amb una mica més de tranquil·litat, tot seguit vam dinar, per fi! Vam poder gaudir de diversos àpats que a diferència del pa Bimbo es desfeien a la boca... Després vam celebrar la Santa Missa a la cripta.
Per la nit, després d’un sopar molt mogut on no vam parar de moure les taules i cada cop que ho fèiem les cuineres franceses llançaven un crit el qual molts vam considerar que eren paraules d’acolliment; altres, més coneixedors d’aquesta llengua, com el pare Peregrin, puntualitzaven que el que volien és que triéssim les taules del porxo. Just després molts vam tornar al Santuari per anar al rosari de torxes. Quan va acabar, els joves ens vam acomiadar dels pares i vam anar a prendre el gelat tan desitjat i que el mossèn ens havia promès feia temps.