Salta al contingut
BCN amb el Papa

Lorda 2015 · 25 de juliol del 2015 · 5 min de lectura

Crònica del dissabte, 25 de juliol

Etapa de Terrassa a Montserrat.

El que prometia ser una nit plàcida al dur terra del càlid poliesportiu… s’ha convertit en una tortura tant física com psicològica. UNA «HIEDRA» DE NIT! Després de provar totes i cadascuna de les postures estudiades per poder agafar el son en aquell maleït terra, a les 00:01, quan ja començàvem a somiar amb vosaltres i amb el nostre llit còmode… PATAPAM! Un soroll eixordador ens ha despertat a tots, menys al mossèn, que continuava roncant al ritme dels trons. Davant d’un panorama tan terrorífic, ni una ànima s’ha atrevit a aixecar-se… però les fèmines, gens conformes amb el temporal, han començat a xisclar pensant que la catarsi arribava a la terra. La tortura ha durat poc i hem pogut tornar a reconciliar el son pensant en aquelles tres hores que, com un tresor, esperàvem gaudir.

Els udols del mossèn ens han retornat a la crua realitat a les 4:00. Tot era caos i confusió. La «hiedra» de tempesta ens ha deixat sense llum, i per molts «vinga vaaaaaaaaaaaaaa noies, en 5 minuts marxem». Com és de suposar, una adolescent amb una síndrome aguda de «pavez» no pot empolainar-se, desar el sac, rebentar-se els grans, depilar-se les celles, pintar-se les ungles i pentinar-se en NOOOOOOOMÉÉÉÉÉÉS 5 miserables minuts.

Avui tres bones notícies han sacsejat el nostre esmorzar: la primera, que era la festa de sant Jaume Apòstol i el sant del nostre estimat Dídac (AVUI SEGUR QUE HI HA GELAT!); la segona, que el molt il·lustre, excel·lentíssim i reverendíssim llicenciat en Arquitectura Don Victor Morer i Fradera seria el nostre guia per evitar possibles «desorientacions» del mossèn. I, per acabar, la més important: avui tots tenim una cita amb la més bella de totes les dones. BON DIA, PRINCESA! Espera’t una mica, que en un tres i no res som amb tu!

Com a novetat, el mossèn ha dit que la primera hora de ruta seria en silenci: pobres Laura Campmany i Marta del Pozo! Per a nosaltres ha estat un alleujament sortir de la bruta, pudent i lletja Terrassa, tot i que, amb ulls misericordiosos, hem arribat a la conclusió que els terrassencs també són fills estimats de Déu.

Com de costum, ens hem topat amb una gran varietat de fauna. La fugida precipitada d’un senglar mascle perseguit per una màrfaga assassina ha provocat una síncope col·lectiva. Mentre tots contemplàvem la sortida de l’ardent germà sol, un vast mar de núvols, com si fos el mateix vel de la Mare de Déu, ens ha acompanyat en tot moment.

Contra tot pronòstic, a les 7:00 ja érem a l’estació de la RENFE de Vacarisses, a l’andana 9 i ¾, a punt per devorar qualsevol mena de queviure que ens aportés alguna caloria. Tot just instal·lat el campament base, el mossèn ha trucat al nostre magnífic conductor, en Pere Alavedra, i als seus sequaços, l’Álvaro Cuquerella i la Nuria Peregrín. Mentre esperàvem amb candeletes que arribessin, hem aprofitat per llegir el segon missatge de la JMJ. Aquesta vegada sant Joan Pau II ens ha ajudat a veure que també som fills de la Mare de Déu i que Ella és la nostra ajuda per arribar a Déu.

Un cop acabada la lectura, la derrapada de la veloç «fragoneta» gitana ha despertat els pelegrins més comodots. La veritat és que l’escena mereix ser descrita: una furgoneta plena fins dalt de tot, amb un conductor somrient acompanyat d’una noia en cadira de rodes i d’un home que ha d’aguantar les caixes que té a la dreta si no vol morir-hi sepultat. Després d’esmorzar ràpidament i de menjar fruits secs abans que comencés a ploure i es convertissin en fruits «a seques», ens hem aixecat i hem reprès la marxa mentre resàvem el sant rosari amb el pensament posat en la nostra estimada Moreneta.

La part tràgica de l’etapa ha estat la mort del senglar, clarament esquinçat per la voraç màrfaga assassina. Ha estat en aquest instant dramàtic quan ens hem adonat que algú s’havia desorientat. Serà el mossèn o el nostre magnífic sherpa Victor? Ho sabrem en el proper episodi…

El nostre guia Victor, aconsellat pel seu amic gras, en Pep, ha fet fer a 22 pobres pelegrins nafrats una volta de mil dimonis: 45 «fotuts» minuts. Mentrestant, el mossèn, la Maria Oriol i la Lisi Trius gaudien d’una aigua ben refrescant als peus de la muntanya. Un cop tots a Monistrol, on hi ha hagut plors i cruixit de dents, hem emprès l’ascens a la muntanya de Montserrat: 3.557 esglaons dels «cordons», però tot es fa per Maria i amb Maria, i avui la nostra meta principal consistia a oferir els nostres cors cansadets a la nostra estimadíssima Mare.

JA SOM AQUÍ! El mossèn, que tanca el grup, ja havia arribat, i mentre tots els altres pelegrins, ordenadament i sense amuntegar-se, ja s’estaven dutxant, ha aparegut el nostre estimadíssim Dídac amb alguna esgarrapada característica d’una lluita digna amb un animal, i ja saps de quin parlem: LA MÀRFAGA!!!

Després de recompondre els nostres cossos, als llits esponjosos de l’alberg hem pogut posar totes les nostres intencions i sacrificis als peus de la Mare de Déu. Més tard, després de sopar, l’amabilitat dels monjos de Montserrat ens ha permès assistir a les completes que fan al final del dia. Així ens hem pogut acomiadar de la nostra estimadíssima Mare amb el cant de la Salve i un petó tendre.

Bona nit i fins demà. Us hem de deixar, perquè el suc del Calipo està tacant el teclat del portàtil.