Salta al contingut
BCN amb el Papa

Lorda 2015 · 24 de juliol del 2015 · 3 min de lectura

Crònica del divendres, 24 de juliol

Etapa de Barcelona a Terrassa.

El dia s’ha llevat quan encara era fosc. La foscor donava el toc d’emoció a l’acomiadament tendre d’uns pares que han recordat els pitjors dies noctàmbuls, quan els seus fillets, acabats de néixer, no feien res més que plorar a aquelles hores intruses de la matinada.

Les 6 del matí. 418 quilòmetres per davant, 16 dies de camí, 3 pantalons, una mica de roba interior i una bossa de reixeta, entre altres estris i queviures diversos. Les primeres passes van ser una mica tímides, perquè la proximitat dels progenitors encara feia que els pelegrins se sentissin lligats a les seves llars còmodes.

El primer tram del nostre camí ja el coneixien molts, perquè una expedició durant el casal ja havia explorat aquesta ruta. En aquell tros, poca cosa a destacar a part d’un esquirol decapitat enmig del camí. Entre les hipòtesis que es van plantejar, la més raonable ha resultat ser l’atac d’una «màrfaga»¹ (marfagus asesinus in densísimas silvas).

Vam decidir continuar el camí amb una certa pena per aquesta mort funesta. Quan vam arribar a Sant Medir, els pelegrins han decidit omplir les cantimplores i remullar-se el gargamell. Va ser una parada frugal, perquè no havíem de frenar gaire el ritme. Des d’allà vam entrar a Sant Cugat i vam anar directament al punt de trobada per assaborir el nostre esmorzar tan esperat i unes merescudes gotes d’aigua fresca.

Tan bon punt vam sortir de l’esmorzar, tots junts vam resar el sant rosari mentre encaràvem el nostre proper objectiu: Terrassa. Quan ens vam endinsar en els paratges silvestres, l’aroma del camp acabat d’adobar ens va delectar amb la seva fragància una mica brusca.

Després d’una certa incertesa en una cruïlla, al capdavall ens vam decidir pel camí de l’esquerra. Va semblar que era el bo, tot i que potser després va resultar una mica més llarg. Sort de la tecnologia (que només podien fer servir uns quants pelegrins selectes): vam poder seguir la ruta amb el GPS. En un moment donat, mossèn Ferran va dir que faltaven 4 km per a la meta. L’aparell en qüestió en marcava 6,8. El seu amo va callar, perquè el mossèn «no es perd mai» (es desorienta).

Aquest últim tram es va fer una mica feixuc i pesat. Tot i així, no va estar exempt d’elements amens, com ara una rata (Magna Stilton) trobada morta (presumptament atropellada). Després d’una parada extra per esperar la Mercè, esgotada, ja va ser un passeig fins al destí final, feliçment trobat. Allà, en Pere i l’Álvaro ens esperaven radiants amb aigua congelada per refrescar les nostres goles ardents. La Laura Campmany, ja afònica, ho va agrair moltíssim.

Després del dinar i d’un descans merescut, el mossèn ens va oferir una meditació intensa, tot i que breu. Tot seguit vam celebrar la santa missa, en què el rector de Sant Mateu i Sant Rafael ens ha recordat com hem d’acollir la llavor que Déu ha plantat en nosaltres per fer-la créixer i donar fruit. Aquests dies de pelegrinatge han de servir a tothom per pensar amb quina actitud acollim aquesta llavor.

Com que ja havíem resat tot el que es podia resar, tocava… menjaaaar! Macarrons, Frankfurt i iogurt. Un cop plenes les nostres panxes regurgitants i queixoses, vam fer l’examen de consciència, cosa que va fer que, per una vegada de gust, anéssim a dormir mansos al dur terra del càlid poliesportiu.

¹ Màrfaga: crustaci terraqüi habitual a les motxilles dels pelegrins. Els seus arravataments esporàdics poden provocar distorsions en l’ecosistema (fauna i flora) de l’entorn natural i selvàtic. Tenen predilecció pels animals de l’estil dels esquirols, les rates i els intipelejos.