Crònica de dilluns, 26 de juny

Ha arribat el dia: per fi comencem a caminar. Quina bogeria! Ningú no es pensava que arribaria aquest dia, i de vegades venen els dubtes. Ahir vam tenir la missa d’enviament, presidida pel cardenal Joan Josep Omella. Quines paraules tan boniques ens va adreçar, i que encoratjadores per a aquest pelegrinatge a peu cap a Lisboa que avui comencem. Ens va animar a mirar la creu en els moments de dificultat, perquè hi trobem Crist, i la Mare de Déu als seus peus. No és una creu buida, sinó que té un sentit. Igual que el nostre pelegrinatge: no és un absurd, sinó el sentit interior de cadascú de trobar-nos amb Crist. Volem carregar la creu en la nostra vida, i per això caminarem carregant una creu que ens acompanyarà cada dia.
A la nit, els tres sacerdots que ens acompanyaran ens van imposar les creus. Perquè també siguin un signe quan veiem la creu en un altre pelegrí. I perquè pensem: «En aquest que camina al meu costat hi ha el mateix Crist».

Sona el despertador a les 3 de la matinada, s’encenen els llums i tothom s’aixecava amb ànim. L’alegria i la il·lusió són a cadascú; es veu a les cares. Bé, cal dir que també hi havia cares d’adormit, i algú no sabia gaire bé on s’havia despertat avui, però bé. Pel camí, uns quants pelegrins s’han trobat una persona que els ha preguntat on anaven. Li han respost que a Lisboa, a peu, 40 dies. S’ha quedat impressionat i els ha respost: «Però són molts dies fora de casa!».
És així: estarem molts dies fora de casa, però molt a prop del Senyor i amb la família de l’Església a tots els llocs on anem. Al cap i a la fi, com ens deia el mossèn a la meditació, el que el cor anhela és ser al cel, i això és estar amb Crist. Molts no veuran que aquests dies fora de casa són, de debò, aquella trobada amb Crist de què ens parlava ahir el cardenal a la missa d’enviament.
Sí, això que avui comencem és una bogeria. Però és una bogeria d’amor: per Crist, per la seva Església, per totes les ànimes i per a la seva salvació.

L’etapa ha estat força lleugera. Gràcies a Déu, a primera hora hi ha hagut una brisa suau i hem caminat àgilment. A les 11 del matí arribàvem a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat de Castelldefels, on ens esperaven mossèn Juan Antonio Vargas, mossèn Jordi Mondragon i Juan Eusebio, seminarista de Sant Feliu. I una feligresa encantadora, la Maria Antonia, que ens havia preparat un bon mos i molta aigua fresca.
Després de dinar hem pogut tenir una estona de descans en què les guitarres, el caixó, el violí i tota mena d’andròmines musicals, entre les quals les veus de la Paula i de la Norah, han començat a sonar.

A les 16.15, puntuals, hem tingut la meditació i una estona de pregària personal davant el Santíssim Sagrament. Mossèn Juan Antonio, a l’homilia, ens ha recordat que Abraham va ser amic de Jesús i que nosaltres, en aquest pelegrinatge, ens hem de convertir en veritables deixebles i amics de Crist.
Després d’un sopar suculent de pasta a la bolonyesa, fruita i unes coques de Sant Joan, ara cantem en la nostra tradicional tertúlia. Demà ja us explicarem com ha acabat la jornada.

Fins demà, pares!