Salta al contingut
BCN amb el Papa

Covadonga 2024 · 26 de juliol del 2024 · 4 min de lectura

Crònica del divendres, 26 de juliol

Estimades famílies, amics i tots els éssers de la Creació:

La jornada d’avui ha començat a una hora inusual. Com que ens tocava l’etapa més curta de tota la ruta (14 km), ens hem despertat a les 5.30. L’alegria per les hores extra de son es barrejava amb la sensació que ens hem tornat bojos, definitivament... El que a casa ens semblaria una matinada assassina, ara ho anomenem un luxe!

Així doncs, aquesta ha estat la tònica de l’etapa d’avui: calma i serenitat. De fet, hem trigat força a acabar-la; en paraules del mossèn, anàvem a ritme de Heidi, collint floretes. El camí era molt bonic, gairebé tota l’estona pel penya-segat, sobre el mar. I el destí, incomparable: el càmping La Paz, escampat per diversos turons i amb vistes a unes platges de roca i sorra dignes de sortir en una postal.

Allà ens hem fet un bon bany (la Thaliana ha batut el rècord de permanència a l’aigua), hem pres el sol i hem jugat a «sopapo» amb una pilota que sempre portem a la furgo. Un consell d’experts: si mai voleu tenir la platja per a vosaltres sols, poseu els nois de la parròquia a jugar a pilota amb el seu estil cavernícola. Us assegurem que en mig minut la gent haurà desallotjat el lloc. Un altre mètode per fer fugir els banyistes podria ser que en Nacho Canela es dediqués a pescar crancs i a llançar-los pels aires, com ha fet avui.

Però el millor d’aquest càmping és la manera com la Providència ens l’ha aconseguit. Mn. Ferran ens ha explicat que va contactar amb don Tino, rector d’aquesta zona, que li va dir: «No et puc allotjar, però un amic meu és l’amo d’un càmping...»

I així és com vam trobar en Javier, les paraules textuals del qual van ser: «Si veniu de part de don Tino, no cal que em digueu res més». Ell ens ha mostrat el significat de la paraula magnanimitat, perquè, sense cobrar-nos ni un duro, ens ha arranjat una nau que estava en desús perquè hi dormíssim, ha arreglat els lavabos per a la nostra arribada, ha enviat l’equip de neteja tres vegades al llarg del dia... Ja li hem dit que no calia, que tenim una brigadeta molt eficaç, però això ens ha donat la mesura de la generositat d’en Javier.

I, a tot això, nosaltres ni tan sols coneixem don Tino! Aquestes coses només passen a l’Església. Som una gran família repartida pel món que, sense haver-nos vist mai, ens obrim les portes de casa els uns als altres. Que això ens ajudi a viure també nosaltres la magnanimitat i a acollir com hem estat acollits.

Al càmping hem dinat una paella deliciosa preparada pel mossèn i, de postres, gelats per celebrar el sant de l’Ana Gomar, l’Ana Salvador i l’Anna Gel. A la tarda hem celebrat Missa a l’Església més gran del món, la Creació, perquè hem muntat l’altar al costat d’un camp de kiwis (molt random, aquest cultiu, per cert). Després hem sopat fajitas, el nostre plat estrella, i ens hem preparat per anar a dormir d’hora, ja que demà ens esperen 42 km de ruta.

Avui hem meditat sobre la nostra crida a la santedat. Mn. Ferran ens animava a ser radicals en aquest desig, no mediocres. Si tenim algun lligam, tant és que sigui una cadena gruixuda com un fil finet, perquè tots dos ens impedeixen arribar al Senyor. Per això hem de lluitar contra el pecat amb decisió absoluta, i excedir-nos en la caritat, el distintiu més gran dels cristians. Una manera molt bonica de viure-la és tenir cura del cor dels nostres germans, acompanyar les seves ferides, donar-los el nostre consol encara que no puguem resoldre els seus problemes. En aquests dies que ens queden, podem mirar els nostres companys de caminada i pregar perquè el Senyor guareixi les ferides del cor de cadascú. Ho demanem també per a vosaltres i us enviem una abraçada gegant de bona nit.

P. D.: Sentim l’obligació moral d’explicar-vos un trist episodi que ha passat avui. Ahir a la nit els nois es van topar inesperadament amb una bestiola xisclaire al camp de futbol i, de l’ensurt, li van clavar un cop amb una pala de fusta de la cuina. Tot seguit es van adonar que era un eriçó. Se’n van penedir i li van preparar una llar en una capsa de cartró amb boletes de paper.

Aquest matí, els d’intendència se l’han endut a la furgo a fer els encàrrecs, mentre es preguntaven com explicar-ho al capellà sense semblar estúpids. No ha calgut. El pobre eriçó s’ha mort a l’aparcament del supermercat i ha estat enterrat entre unes herbotes. Descansi en pau.