Covadonga 2024 · 27 de juliol del 2024 · 4 min de lectura
Crònica del dissabte, 27 de juliol
Estimades famílies, amics, cosins, nebots, cunyats i rebesavis:
Si algú pensava que l’etapa d’avui (42 km) acabaria amb els pelegrins, s’equivoca de mig a mig. No només hi han sobreviscut, sinó que han portat el ritme vertiginós de 5 km/hora i han coronat l’etapa en prop de 9 hores. Ahir a la nit vam calcular que l’arribada a meta seria cap a les 16 h de la tarda, però a les 13.30 ja els teníem aquí. Sense paraules.
I en aquesta etapa reina, qui ha estat la reina de l’etapa? Doncs ni més ni menys que la nostra Rocío Cruz, que avui no volia sortir a la crònica però s’ho ha guanyat per anar sempre al capdavant amb la Thaliana, fent gala totes dues d’una fortalesa i d’un bon humor espectaculars. Estem molt orgullosos d’aquestes dues benjamines del pelegrinatge! (Una conversa a porta tancada ens ha revelat que intendència li ha preparat un cafè a la Rocío aquest matí. Creiem que part del secret és aquí... 🤭)
Pel camí ens hem dedicat a assajar la cançó que li hem preparat a en Xipi per celebrar el seu retorn al pelegrinatge. (Ens havia deixat cinc dies per anar a una convivència de seminaristes amb el senyor cardenal, i avui l’hem recuperat.) A la tertúlia de la nit li hem cantat el seu himne i creiem que li ha agradat.
Un grupet de noies ha tingut un petit ensurt durant el camí, quan anaven a atendre la crida de la natura. S’han ficat entre uns arbres i aleshores un senyor ha tret el cap per la finestra d’una casa i ha començat a amenaçar-les que baixaria i els clavaria un cop de bat de beisbol... No cal dir que les pobres s’han buscat un altre lavabo.
L’entrada a Ribadesella ha estat força sonada. Els pelegrins anaven cantant i la gent s’hi afegia picant de mans. Després de dinar i fer una llarga migdiada, ens hem dirigit a l’església del poble per celebrar la Missa. Un cop més, el Senyor ens ha enviat un rector amabilíssim i generós, que s’ha ofert a ajudar-nos en tot.
Don José L. ens ha explicat, a més, la vida del beat Josep d’Arimatea, un germà marista nascut en aquesta vila, les restes del qual reposen a l’església. Va ser un màrtir de la guerra civil que va morir perdonant els seus enemics; sembla que tenia un caràcter fort i que li va tocar demanar perdó més d’una vegada... Perquè, com ens recordava aquest amable rector, el sant no neix, sinó que es fa, i amb l’ajuda del Senyor anirem polint a poc a poc els nostres defectes.
Avui, al fil de la paràbola del blat i el jull, ens hem adonat que al nostre cor creixen totes dues coses. El dimoni voldrà sembrar jull, sobretot quan tornem a casa, d’aquí a pocs dies. Voldrà que tornem a la mandra, a les crítiques, a l’egoisme; voldrà destruir tot el bo que el Senyor ha fet créixer en nosaltres en aquestes jornades de fraternitat, d’oració i de sacrifici. No deixem que això passi: siguem perseverants en l’oració i agafem-nos ben fort a les mans del Senyor i de la Mare de Déu.
En sortir de Missa hem anat a sopar a un restaurant (que mimats que som!), on els amos, un matrimoni argentí, ens han preparat unes amanides i uns xoriços criolls per llepar-se’n els dits.
Ara ja hem resat Completes i ens fiquem al llit. Per sort allargarem una mica el son, fins a les 4.30, per refer-nos de la matinada extrema d’avui (les 2 de la matinada). Tenim la mala sort que són les festes del poble; a veure qui dorm ara amb els altaveus retronant al so de «A mi manera» i altres clàssics espanyols.
Us desitgem bona nit, i aquesta cronista aprofita per acomiadar-se de tots vosaltres, perquè demà torna a Barcelona...
Estimats pares, s’està tan bé amb els vostres fills que jo m’hi voldria quedar, no només fins al final del pelegrinatge, sinó tot l’estiu amb ells. Ha estat una convivència espectacular en què hem notat cada dia, cada hora, la presència de Jesús entre nosaltres. Us encomano a tots i ens veiem a la tornada!