Salta al contingut
BCN amb el Papa

Covadonga 2024 · 28 de juliol del 2024 · 4 min de lectura

Crònica del diumenge, 28 de juliol

Estimats pares, mares, germans i germanes, mascotes (especialment el nostre estimat Llamp) i resta de mortals que llegiu cada dia aquestes línies,

Primer drama del dia: com podeu veure, la nostra escriba Olga Nafría ja no es troba entre nosaltres. Per aquest motiu, les poques cròniques que queden es veuran ressentides després del gran nivell de l’autora. Farem el que puguem, però des d’aquí li donem les gràcies infinites per la seva labor, no només informant-vos, sinó també al cap de la intendència.

Avui hem arribat a Cangas de Onís, el penúltim poble on ens allotjarem abans d’arribar als peus de la nostra estimada Mare de Déu de Covadonga. Els dies han passat més ràpid del que pensàvem, però alhora els hem gaudit molt.

En relació amb això, avui el mossèn ens animava a no quedar-nos simplement amb l’experiència d’aquesta peregrinació com un record més, sinó que tot el que estem vivint ho mantinguem un cop tornem a les nostres llars. De la mateixa manera, en el nostre itinerari espiritual, no podem viure els moments amb el Senyor com petites píndoles durant el dia, sinó que hem de tenir una mirada molt més contemplativa i viure en presència de Déu durant tota la jornada.

Als pocs kilòmetres de posar-nos en marxa, hem rebut la visita d’urgència de la furgoneta d’intendència, que, més previsora que nosaltres, ens ha hagut de socórrer amb capelines perquè el dia pintava una mica més mullat del que ens pensàvem. Tot i això, com els peregrins som una mica despistats, alguns, en tenir-la guardada a la maleta gran, s’han hagut de conformar amb una glamurosa bossa d’escombraries, amb la qual s’han dissenyat un nou outfit amb tons grisos.

La boira i el plugim ens han acompanyat durant la major part de l’etapa, per la qual cosa, tot i que hem caminat per unes muntanyes precioses, les vistes haurien estat encara millors amb uns rajos de sol.

Igualment, aquests desnivells avui s’han notat, i amb el mossèn obrint camí, hem posat a to (si és que encara no ho havíem fet prou) els nostres bessons, que tornaran més tonificats que si haguessin fet 10 sessions seguides de CrossFit.

Un fet a destacar durant el camí ha succeït quan ens hem trobat amb un pont penjant que havíem de creuar. Tot i que les indicacions especificaven un límit de 5 persones alhora i una distància mínima de seguretat de 10 metres, hem cregut convenient posar a prova la resistència màxima d’aquest. Es diu que alguna peregrina s’ha dedicat durant la travessa a cantar «Nada te turbe, NADA TE ESPANTE...».

A la parada de l’esmorzar, el nostre equip d’intendència ens ha brindat amb uns croissants, cereals i iogurts espectaculars, combinats amb paparres a les cames; tota una delícia per refer forces i acabar els 4 km que ens quedaven per arribar.

Un cop establerts en els locals que avui Mn. Eduardo ens deixa generosament (moltes gràcies per l’acollida! És espectacular com l’Església està sempre disposada a obrir les portes de casa seva per acollir-nos), hem anat a banyar-nos a la piscina del poble, a dutxar-nos i a dinar.

Cal fer especial menció a la combinació fabulosa de banyadors amb els gorros de piscina que el nostre seminarista ha comprat per nosaltres per poder accedir a les instal·lacions aquàtiques. Entre això, que som 60 i per escandalosos no ens guanya ningú, creiem que ningú del poble deu faltar per conèixer-nos.

Durant el bany, algunes peregrines com les germanes Miñana, Arroyo i Annes s’han dedicat a portar a les terres asturianes l’essència i tradició que ens caracteritza com a catalans, fent castellers a l’aigua dignes de la millor colla de Vilafranca.

Com era diumenge, hem dinat amb els nostres tradicionals entrepans de pa Bimbo, però amb els ensucrats refrescos que ens ha convidat el mossèn.

A la tarda, hem aprofitat la capella dels locals i hem fet Exposició al Santíssim, meditació i Missa; moment en què també hem pogut confessar-nos per poder aconseguir la indulgència plenària que se’ns dona per peregrinar. És una passada pensar que gràcies a aquesta peregrinació, a més de totes les intencions que portem al cor, podrem portar 60 ànimes al Cel.

A la meditació, a cavall de l’etapa d’avui, amb les seves pujades i baixades a la muntanya, hem reflexionat sobre la importància d’aixecar la mirada, de veure en l’altre el patiment que porta i de descobrir el rostre de Jesús en el germà.

Ens anem a dormir amb moltes ganes de la jornada de demà, amb el nostre ansiat destí a tan sols 10 kilòmetres d’aquí.

Us seguim encomanant a tots i us prometem que us portarem als peus de la nostra estimada Mare demà ben aviat.

Descanseu!