Salta al contingut
BCN amb el Papa

Covadonga 2024 · 29 de juliol del 2024 · 3 min de lectura

Crònica del dilluns, 29 de juliol

Estimades famílies i lectors fidels de les nostres cròniques,

Avui ha estat el dia que tots esperàvem des del principi: per fi hem arribat a Covadonga a posar als peus de la Mare de Déu tantes intencions que portem dins del cor.

Cal dir que com l’etapa era curta, no hem hagut de matinar gaire. Com us dèiem ahir, només ens faltaven 10 kilòmetres per arribar a la nostra terra promesa, així que ens hem llevat a les 5 h per iniciar aquesta bonica jornada.

Com és tradicional en les nostres peregrinacions, la darrera etapa sempre és especial, perquè tots, sense cap excepció, caminem fins a la nostra fita. Això vol dir que avui intendència i l’Alejandro Recolons també s’han sumat durant tot el camí, perquè tots som peregrins, cadascú desenvolupant les seves funcions, però tots arribem junts a la meta, com una família.

Ha estat impressionant veure com els peregrins s’han anat tornant la cadira de rodes de l’Alejandro per portar-lo amb nosaltres en tot moment. De fet, ha estat el més ràpid de tots, qui encapçalava el grup, i el primer que ha entrat, amb la creu entre les mans, a saludar a la Mare de Déu.

Un cop hem arribat, hem pogut celebrar la Missa a la mateixa Santina (som uns afortunats!). El mossèn ens ha insistit en la nostra missió com a apòstols: ara que hem aconseguit arribar a la nostra meta, que portem uns dies tocant de ben a prop el Senyor, no podem quedar-nos amb el Tresor dels tresors per nosaltres, sinó que tenim la responsabilitat de portar a Jesús als altres.

D’altra banda, com a fet a destacar, i seguint la nostra línia d’obediència, respecte i acatament de les normes establertes, hem de dir que avui ens n’hem saltat alguna... però tot ha estat per vosaltres. Per tal d’immortalitzar aquests moments tan especials, hem agafat el dron (que està prohibit utilitzar), ens hem apretat tots ben a prop de la Mare de Déu (al presbiteri, reservat només per la celebració de l’Eucaristia) i ens hem fet una foto de record (tampoc permès). Tan bon punt puguem recuperar la imatge d’entre tots els vídeos que porta registrant el dron aquests dies, us la farem arribar.

Després de Missa, hem anat a esmorzar tots junts (el mossèn ens ha convidat, no només a l’esmorzar, de fet, sinó també a un dinar de cachopo de 250 g per barba i un sopar de tapes espectaculars! Segur que està molt content i orgullós de nosaltres).

Hem tingut temps lliure, i després, cap a l’autocar, camí de Santander.

Cal fer, però, especial menció de la font de Covadonga, des d’on raja l’aigua que cau de la cascada de la muntanya. Es diu que qui beu d’ella, al cap d’un any, es casa. Sembla ser que hi ha hagut alguna peregrina que s’emporta cap a casa una cantimplora plena, per si de cas.

A la tarda, el mossèn ens ha proposat anar a fer una volta pels carrers de Santander i visitar la catedral. El que no ens esperàvem és fer un turisme tan particular com el nostre, basat en experiències sensitives al més pur estil Montessori: als 5 minuts de sortir, ens ha caigut un aiguat que ens ha deixat ben molls (una segona dutxa per als peregrins, que mai va malament).

Si més no, ha estat una imatge curiosa i divertida el fet de veure a 60 nois vestits amb samarretes de colors, corrents, cridant, saltant, patinant, i algun caient de cul per les escales per la manca de pràctica de caminar per terra mullat, tenint en compte la sequera que tenim a Barcelona des de fa uns quants anys.

Esperem que demà no ens plogui, perquè ens espera un matí de platja abans de tornar a casa.

Tenim moltes ganes de veure-us! Demà i durant els propers dies us acabarem d’explicar amb tot luxe de detall el que ha sigut aquesta peregrinació. Per ara, ens anem a descansar en l’últim tros de terra que provarem fins l’any vinent, a la propera peregrinació.

Fins demà!